Hi ha règims -democràtics o no- que cauen de cop. I n’hi ha que resisteixen qualsevol embat sense immutar-se. El del 78 pertany clarament a aquesta segona categoria: un búnquer polític capaç d’absorbir, neutralitzar o directament esclafar qualsevol intent de reforma o ruptura. El que ha passat a Castella i Lleó n’és només l’última prova: el retorn a un bipartidisme pràctic, amb PSOE i PP dominant el tauler i una esquerra alternativa reduïda a la mínima expressió.
No és cap accident. És un patró. I, si res no canvia, és també un avís del que pot passar a Madrid. La fragmentació entre Podemos i Sumar debilita l’espai i el condemna a la irrellevància, i mentre es disputen les engrunes, el sistema es recompon al voltant dels seus dos pilars de sempre.
Cal recordar d’on venim. Ciudadanos va néixer amb la promesa d’una reforma del sistema: un híbrid que aspirava a combinar una certa modernització institucional amb un nacionalisme espanyol sense complexos. Va voler jugar a dues bandes —pactar amb el PSOE i competir amb el PP— i va acabar devorat per ambdues. En aquest cas, el sistema no el va assimilar: el va fer desaparèixer.
L’altra gran aposta, Podemos, anava més enllà: no reformar, sinó trencar el búnquer del 78. Ni més i menys que destruir un sistema d’elits extractives que, a més, perpetuava un règim monàrquic corrupte. Però el resultat ha estat igualment eloqüent. Diluït dins l’òrbita del PSOE o fragmentat en sigles menors, aquell anhel inicial s’ha esvaït fins a perdre capacitat real d’incidència. Allò que havia de sacsejar el règim ha acabat integrat, o expulsat, pel mateix règim.
I cal afegir-hi un tercer actor que tampoc no ha aconseguit alterar les regles del joc: l’independentisme català. Després de l’embat de l’1 d’octubre, que semblava obrir una escletxa real, el moviment no només no ha esquerdat el règim, sinó que ha acabat reubicat dins dels seus marges. Dividit estratègicament, sense horitzó compartit i sovint condicionat per la governabilitat espanyola, ha passat de qüestionar el sistema a sostenir-lo de manera indirecta.
Així funciona el búnquer: no necessita prohibir ni reprimir obertament. En té prou a resistir i esperar. Amb el temps, les alternatives s’erosionen, es divideixen o es veuen obligades a jugar segons les regles que pretenien canviar.
En aquest escenari, només Vox sembla haver consolidat un espai propi. Però no per qüestionar els fonaments del sistema, sinó per disputar l’hegemonia dins del mateix búnquer del 78. Vox no vol tombar el règim, vol reconfigurar-ne l’equilibri intern.
El resultat de tot plegat és un sistema que es reprodueix a si mateix. Que canvia cares, sigles i relats, però manté intacta l’estructura de poder. I que, davant de cada intent de reforma o ruptura, respon amb la mateixa eficàcia freda: integrar, dividir o fer desaparèixer.
