No és la primera vegada que dic (tot i que evidentment no és una frase meva) que Junts és especialista a sucar el pa en els plats dels altres. No tenen enlloc més d’on alimentar-se, perquè el seu fa temps que se l’han cruspit. Marta Rovira diu que el referèndum de 2017 no va tenir legitimitat? Allà hi són ells, per treure pit de l’1 d’octubre de 2017 com si ells no l’haguessin pervertit fins a la caricatura, des del moment en què Carles Puigdemont va destituir la sindicatura electoral dies abans sense haver-ho ni tan sols consultat prèviament als síndics, passant per la declaració d’independència de 8 segons el dia 10 del mateix mes i la no-baixada de la bandera espanyola el dia 27, fins el dia d’avui, en què no són capaços ni de plantejar una moció de censura a Pere Aragonès ni d’oferir una alternativa que no sigui la tornada de la vella Convergència de la mà de Xavier Trias, en una campanya en què renega del nom de Junts i fa equip amb el PDECAT.
Aquesta setmana, amb el concert de Bruce Springsteen, hem hagut de tornar a veure com Laura Borràs, Antoni Castellà, Joan Canadell, Francesc de Dalmases i companyia (que per surrealista que pugui semblar-li a algú que acabi d’aterrar al planeta Terra són l’alternativa actual al Govern d’Esquerra) obren un crostó de pa per amorrar-se a un nou plat que no podien deixar sucar a algú altre, en l’eterna metàfora del país que volen que siguem, un país que es conforma a fantasejar sobre una suposada importància al món dins d’una comunitat autònoma d’Espanya. The Boss diu quatre paraules en català, saluda Barcelona i Catalunya i no Espanya, i Obama visita Montserrat (i plou una mica en plena sequera!) i intenten fer aquest pujolisme d’Hacendado. Abans Jordi Pujol es reunia amb George Bush Pare i ara Xavier Trias es fa una foto amb Bruce Springsteen.
I aquesta parasitació la veiem contínuament, amb Joan Laporta, amb les manifestacions a França contra l’edat de jubilació als 64 anys, amb qualsevol persona del carrer que es fa viral quan alça mínimament la veu a favor del català, i en definitiva, amb qualsevol que no té la ment colonitzada pels espanyols. Allà hi són els convergents, apropiant-se de cada idea, de cada lideratge, per dissimular la seva incapacitat de tenir-ne de propis, que puguin ni tan sols competir amb la ineptitud dels Comuns a Barcelona o amb Esquerra a la Generalitat.
I dic “convergents”, encara que a molts no els agradi llegir-ho ni escoltar-ho, perquè qui encara dubti que a Junts, tots a una, no només no han renunciat a l’herència de Convergència sinó que l’estan tornant a brandar aprofitant-se del desastre de la gestió d’Ada Colau a l’Ajuntament de Barcelona, el fracàs de la taula de diàleg (si és que pot fracassar una cosa que no ha existit mai), de l’espectacle freak que ofereixen els diputats de Junts al Parlament i de la catifa vermella per incompareixença de Puigdemont, que s’ho faci mirar.
No se’n sortiran, evidentment, perquè el pujolisme, encara que sigui el comandat pels seus hereus, no funciona perquè Pujol ja no hi sigui, sinó perquè el context en què podia fructificar ja no existeix, va saltar pels aires l’1 d’octubre de 2017, moment a partir del qual va quedar palès que encara que no hi hagués violència no es podia parlar de tot i et podien enviar a presó igualment. Els espanyols ja no tenen cap necessitat d’amagar que si tota aquesta classe política pot fer el teatret és mentre els deixen, i ocultar això és precisament en el que es basava el pujolisme.
Justament que un partit pugui viure només d’apropiar-se políticament de qualsevol cosa que dissimuli la seva covardia i que alhora la pressió a Twitter hagi arribat a fer rectificar fins i tot La Vanguardia després d’haver mentit dient que Springsteen es va adreçar a Espanya fa pensar que hi ha una part de l’independentisme delerosa de lideratges polítics que simplement no propugnin la moral d’esclau. Per tant, només cal una llista electoral que compleixi aquest mínim requisit per acabar amb la manca d’alternativa que perpetua la situació actual.
7
26
