El pendent del mal comença de manera imperceptible: quan ens preguntem com és possible que algú hagi fet quelcom repugnant hem de pensar que res comença, de cop i que la consciència és molt fàcil de convèncer quan, pel que sigui, algú o alguna cosa esdevé el nostre preu. I sí, imagino el lector pensant que es tracta de diners o de poder, però potser també ho és l’amor, l’honor o les ganes de viure. Breaking Bad és una sèrie per a la televisió que raonable en aquesta línia. Fa uns quants anys que va finalitzar, però ja aleshores analitzava tot això: com un professor tranquil pare de família esdevé fabricant de droga després subministrador, i finalment, el més semblant al capo d’un grup criminal organitzat.
Gairebé sempre acceptem, sobretot en el discurs d’esquerres, que els delinqüents són persones que es troben al final del pendent. I ja sigui l’abusador de menors, l’assassí o al lladre, és el sistema, es diu, el que a poc a poc els ha fet així; com si la seva llibertat no existís ni en el menor grau. Sí, tots, menys els que agredeixen les dones. En el darrer cartell que he vist als diaris per commemorar el 25N, el dia de la lluita contra la violència de gènere s’afirmava: “No ha estat l’alcohol. No ha estat la malaltia mental. No ha estat un mal dia. Ha estat ell.”
No hi ha cap justificació per a qui atonyina la dona com de segur es trobarà per agredir un fill. Un boig pot ser agressiu amb qualsevol menys amb la parella? Per a qui comet una acció que reprovem moralment o social, sempre hi ha una primera ocasió en què potser no va ser tan greu. I sí, després ho va normalitzar, però qui diu que no hi hagi qui sols ho fa borratxo, o que darrere la violència amaga una psicopatia, o que esclata per un mal dia sense tenir el mateix control de les emocions que la resta. D’aquests impulsors van plenes, les presons. I tot això ni de bon tros nega la gravetat dels fets i si es vol, l’existència d’una certa cultura que l’acompanya. Però ell, com qualsevol altre, no està sol. Si som lliures, ho som tots, i no sols ell.
