Hi ha hagut més ferits i detencions durant els macrobotellots de les festes de la Mercè que en els successos de l’1 d’octubre de 2017. I no perquè aquells dies de fa quatre anys no fossin dramàtics, sinó per la molt patètica situació que viu de continu la ciutat de Barcelona des de fa ja massa temps i que provoquen una creixent sensació d’impunitat. Deixant a banda ara altres aspectes de la degradació de la ciutat, la incapacitat dels governants que abans han estat activistes per mantenir l’ordre públic i evitar el perill per a la seguretat ciutadana és un fet. La seva manifestació extrema han estat unes festes de la Mercè on la previsió dels conflictes ja va fer l’alcaldessa demanar al govern de la Generalitat l’apertura d’un locals d’oci nocturn que hores d’ara ni estan ni se’ls espera, i que potser ja mai més podran ser solució, si els que han trobat esbarjo a 5€ no pensen tornar a la discoteca.
Ni tot el jovent fa botellot, ni sols s’hi apunta a aquesta mena de farra la gent jove. Tampoc és cert que ajuntar-se amb molta gent per beure al carrer sigui sinònim de vandalisme, però es veia venir: el que aprofita la marxa dels altres per delinquir ha fet la seva aparició, i espero que aquest cop l’Ajuntament no s’atreveixi a dir que els que han fet malbé el mobiliari urbà, pixat a carrers i porteries, trencat cotxes o aparadors i entrat a robar en un parell de negocis hagin estat policies. A més és un fet que el pendent d’incivisme que comença deixant que uns quants s’ajuntin a la platja per seguir (o iniciar) la festa acaba en una munió de gent que perd el control dins del grup. I ara no ho poden aturar. Perquè abans pensaven que no calia i perquè ara no saben com fer-ho sense que la gent que els va votar no els considerin tan autoritaris com els que ells criticaven.
Si una persona presenta candidatura a l’alcaldia de Barcelona, prometent que recuperarà la pau veïnal, la netedat dels carrers i una seguretat ciutadana que mai com ara s’havia vist compromesa, guanyarà les eleccions. No és l’únic ni el principal que s’ha d’arreglar, però sí el més cridaner i tangible. I qui sigui que es postuli haurà de dir com ho farà. Perquè, de promeses anteriors al vot que un cop assolit el poder esdevenen excuses construïdes sobre la responsabilitat dels altres, ja estem una mica farts. Barcelona no és sols de les persones que hi dormen, també, entre altres, de tots els que cada dia hi entrem a treballar i volem fer-ho en condicions de dignitat com les d’un temps que ja sembla molt llunyà.
