Espanya afronta un debat sobre l’encert o desencert estètic de les fotos del Borbó vigent i la seva dona aspirant a influencer mentre els seus òrgans estructurals de l’Estat es treuen els ulls. Els tribunals i la Guàrdia Civil ja no es limiten a torturar bascos i catalans. Un cop pacificats els seus enemics de la perifèria de la península, han diversificat el negoci i ara es concentren en la persecució de l’enemic interior: l’altra Espanya, el PSOE. I si cal ho fan a través del fiscal general de l’Estat. No és que qüestionin l’organisme, ans al contrari, és que consideren que el seu actual cap no és dels seus, no es mereix el càrrec i és un perill. Se l’ha d’eliminar. I, si cal, se’l converteix en un delinqüent per tapar –almenys mediàticament– el frau fiscal del nòvio de la presidenta madrilenya que ha vingut a aquest món a salvar Espanya, ja que el seu teòric cap de files ja es veu que no se’n sortirà, i fer-lo caure.
L’estadi actual de la crisi política entre les institucions i els partits espanyols és molt més greu que la que arrossega l’independentisme –que, per cert, s’ha magnificat tant com ha convingut per fer-la més gran. I, mentrestant, el Banc d’Espanya es gasta una morterada en dos retrats en què Annie Leibovitz, igual que Hemingway es fascinava amb els toros, presenta uns monarques del segle XXI que semblen els protagonistes esclavistes de Lo que el viento se llevó –amb el títol dit, necessàriament, en castellà. Segurament sense voler-ho, la fotògrafa americana està plasmant l’essència caduca d’Espanya.
Les elits institucionals espanyoles es poden permetre una guerra interna i ignorar descaradament el descrèdit de la monarquia –per exemple, evitant fer cap pregunta que hi faci referència en les enquestes del CIS– precisament perquè tenen un estat, que deu ser realment indestructible si encara aguanta després de segles de gestió nefasta, corrupció i dictadures.
