Josep Maria Albet és un tipus d’una peça. Té prou confiança en el seu producte -amb l’últim premi Vinari al Millor Escumós a la butxaca- com per afirmar, públicament, que “Espanya és l’únic país que ens ha dit que els havíem de fer les etiquetes en castellà. I no les fem en castellà, però per a ningú. Tot i això, continuem exportant a altres països el 80% de l’explotació“. Aquesta és la clau. Després de dècades d’inversió en publicitat als mitjans de Madrid i de patrocini de les campanades de la Puerta del Sol, el resultat final és que la marca “cava” ha acabat caracteritzant el segment més baix del mercat internacional de les bombolles, molt per darrere dels champagnes francesos i a distància dels proseccos italians. I, dins del mercat espanyol, les dificultats són creixents, sobretot en el segment de qualitat i valor afegit.
Per això el celler Albet i Noya ja fa temps que va abandonar el segell “cava“, etiqueta en català -sense excepcions- i fa de la llarga criança i la qualitat la raó de ser dels seus vins escumosos, identificats com a “clàssic Penedès“. No intenten semblar espanyols, ni s’obsessionen a eixamplar l’escàs 3 % de la producció que venen a Espanya. Una visió que és compartida per una gran part dels cellers catalans, que fa temps que es van independitzar del mercat espanyol, cansats de boicots i dificultats. Passats els anys, les etiquetes dels vins i escumosos porten la llengua catalana, orgullosament, a l’últim racó del món.
Amb la perspectiva del temps, el sector del vi català hauria d’agrair als mitjans de Madrid que van decretar-ne el boicot la conquesta, impensable fins no fa gaire, d’una quota creixent del mercat català i d’un volum d’exportació sense precedents. Brindem per aquest èxit.
