“El millor govern és el govern que no governa en absolut”, ens etzibava Henry David Thoreau al paràgraf inicial del seu pamflet Del deure de la desobediència civil. Més enllà que l’escriptor nord-americà de fa dos segles fos un dels primers teòrics de l’anarquisme individualista, hi ha molts autors de diversos espectres polítics que avui hi serien d’acord. Des de la dreta, perquè les desregulacions són el dogma polític que permeten els privilegiats esclafar i oprimir els més pobres i vulnerables. Des de l’esquerra, perquè un govern feble atorga la possibilitat d’una societat civil forta, de generar contrapoders des de la base, a condició d’una bona autoorganització. Servidor de vostès, que contempla aquest moment actual de crisis perpètues d’un capitalisme moribund, que actua com una estrella d’aquelles –nanes vermelles– que ho arrasen tot abans de fer un pet còsmic, considera que la manca de govern ens permet guanyar temps davant agendes de reformes econòmiques obsessionades a arrasar drets socials, aplicar retallades a serveis públics, deteriorar les condicions econòmiques i laborals de la majoria i satisfer els somnis egocèntrics la colla de psicòpates de les burocràcies europees o de personatges com Elon Musk o el “campió” que es ficava en minisubmarins que exploren el Titanic. És pensant en aquests grans personatges, els grans guanyadors de les agendes reformistes d’aquests temps, que crec que cal fer pagar morterades en impostos per erradicar l’inexistent dret a ser milionari, sol ser una bona idea.
Més enllà de la ironia, i tot retornant a la meva condició d’historiador, si hi ha quelcom que ha quedat clar en aquestes darreres dècades, és que la inexistència d’un govern estable, percebut pels mitjans com a una mena de tragèdia grega, pot resultar, en realitat, una benedicció. Podríem parlar la inestabilitat endèmica italiana, que durant l’època del “Miraccolo italiano” (unes taxes de creixement econòmic, plena ocupació i extraordinària creativitat), l’esperança de vida d’un govern no passava d’uns pocs mesos. O del cas recent de Bèlgica, que, després d’estar mig miler de dies sense govern, va conèixer una etapa també de creixement i una certa tranquil·litat social en un país que tendeix al melodrama.
La repetició d’eleccions a Espanya és un escenari plausible. Podríem afegir que desitjable. Perquè a ningú no se li escapa la certesa que la constitució d’un nou govern, independentment del color polític, comportarà necessàriament obeir el que ordeni la senyora von der Leyen, amb un seguit de propostes que significaran una vida més difícil a la immensa majoria social. Des de la restauració de peatges, la supressió d’ajuts econòmics a les classes mitjanes i treballadores, reformes en les pensions, pagament del deute o destinar més recursos en defensa en l’absurda aventura militar d’Ucraïna. I, efectivament, també podríem parlar d’un més que previsible atac al català, a les competències autonòmiques o a la repressió generalitzada contra la dissidència. I això implica tots els partits estatals, també el socialista, com podem comprovar amb el degoteig de milers de represaliats independentistes o l’existència d’exiliats o presos de consciència com ho és Pablo Hassel, a qui els mitjans tracten de fer oblidar.
Cert. La histèria d’uns mitjans espanyols que ara actuen de bombers piròmans, ara es lamenten del fet que l’independentisme té la clau de la formació de govern. O, potser més exactament, serien els responsables de la situació de bloqueig. L’amnèsia és una de les característiques originals del règim del 78, de manera que el que ells anomenen “problema catalán” són precisament els propis mitjans de l’establishment, que amb les seves paraules i accions, qui van fer saltar pels aires els suposats consensos constitucionals i van convertir en independentistes a milions de persones que es podrien haver acomodat a una democràcia responsable i d’esperit plurinacional. El bloqueig no el posa l’independentisme, sinó persones, partits, grups, líders d’opinió, entitats i mitjans que haurien d’haver fet autocrítica. Fa un quart de segle, la situació actual era impensable. Ara ja, després de dècades de jugar a l’anticatalanisme estructural, a perseguir el català per terra, mar i aire, a considerar-nos com a heretges perillosos, malgrat la incompetència dels independentistes, la rasa entre Catalunya i Espanya és del tot irreparable. Això sí, continuo sense sentir cap autocrítica entre aquells que, tres dècades enrere, quan van començar a atacar la immersió lingüística o cridar públicament (i sense ningú amb prou autoritat per fer-los callar) allò de “Pujol, enano, habla castellano”, els mateixos que han estat els artífexs d’aquesta situació que, objectivament deixa la seva Espanya en una situació de permanent inestabilitat i fragilitat.
Ja sabem que l’instint anticatalà, l’hostilitat contra tot allò que no formi part dels elements identitaris d’allò que podríem anomenar nacionalisme castellà (llengua, imaginari, folklore, unanimisme…) és inscrit a l’ADN d’una nació espanyola històricament disfuncional. Frustrada de no haver assolit l’assimilació de model francès, tal com fa algunes dècades va destacar l’historiador Borja de Riquer en un polèmic article acadèmic. Ara bé, allò que limita l’instint, pot ser compensat per la hipocresia; enfront la impossibilitat de la convivència, sempre podem provar amb la coexistència; allà on no hi arriba l’amor, hi pot arribar l’interès. La situació de bloqueig, que no és per aquestes eleccions, ni per les de 2004, 2008, 2015, 2016 i 2019, sinó per la voluntat explícita de les elits extractives, vinculades al forat negre de Madrid, d’intentar concentrar tot el poder en una esfera limitada de gent vinculada al règim (el del 78 i el del 39). I no m’estranya, perquè acabar amb la hipercentralització espanyola d’aquestes darreres dècades, en el context del seu “capitalisme de col·legues”, implica marginar unes elits incapaces de competir en el món modern. És per això que, en certa mesura, l’anticatalanisme vigent (que inclou tots els Països Catalans) no deixa de ser la coartada moral perfecta per mantenir com a propietari de l’Estat a un grup social obsolet i un model de capitalisme extractiu tal com ho definien Michales Robinson i Daren Acemoglou en la influent tesi del llibre “Per què els països fracassen”, publicat ja fa més d’una dècada.
Qualsevol expert internacional proposaria, per posar fi a aquesta mena de bloqueig, no pas puntual, sinó estructural, com a solució al problema –almenys durant una generació– una mena de nou pacte constitucional mínimament acceptable per a ambdues parts. Un pacte que inclogués un reconeixement nacional explícit (això vol dir diferenciar entre nacionalitats i regions), que comportés, a banda del ja conegut fi (o atenuació) de l’espoli fiscal, allò que és més simbòlic i emocional: oficialitat del català, euskera i gallec a tot l’estat (i també a la UE), una immersió blindada per una llei estatal de llengües, seleccions nacionals en alguns esports, interlocució directa amb institucions internacionals i un estatus clarament diferenciat respecte l’Espanya castellana. Ah!, i, per cert, una ordre d’allunyament de la monarquia. I un reconeixement explícit que aquestes polítiques de confrontació nacional han estat un error, del qual caldria fer propòsit d’esmena. Servidor de vostès ha parlat en ocasions amb persones vinculades al partit socialista disposades a signar solucions com aquestes (perquè, en el fons, és el PSOE el partit més responsable del règim i, per tant, l’únic capaç de mantenir una unitat del seu país sense gaires sobresalts). Probablement, també persones del PP ho pensen secretament. Vox, com a expressió del franquisme sociològic, civil i militar, producte creat des de les clavegueres de l’estat dissenyat per mantenir bloquejar el sistema (i addictes a l’”antes muerta que plural”), només podria acceptar-ho si els remenadors de cireres de Madrid apliquen la mateixa solució eutanàsica que han practicat amb Ciudadanos.
Espòiler: això no passarà. No només per les disfuncions en l’ADN espanyol, sinó perquè això seria un suïcidi per la llotja del Bernabéu. Perquè això impediria la viabilitat al forat negre de Madrid. Perquè prefereixen consumir tots els elements químics i quàntics malgrat que això pugui acabar esclatant com una supernova. Fins i tot, malgrat que hi hagués persones mínimament intel·ligents i responsables que poguessin plantejar una solució d’aquestes característiques, pateixen d’una incapacitat ontològica d’acceptar la seva Espanya tal com és: impura, plural, que no parla castellà ni suporta els toros ni el flamenc, ni vibra amb la roja, ni deixen de pensar en una guillotina quan cada Nadal el Borbó perpetra un dels seus discursets. És per això que la independència és l’opció més raonable. És per això que Espanya no se suporta a si mateixa i nega la seva imatge cada vegada que es mira al mirall. És per això que el bloqueig, en el fons, reflecteix una realitat on el propi règim s’hi ha ficat voluntàriament i no és capaç de sortir-se’n.
10
2
