Abans i tot de començar el Procés pròpiament dit, l’independentisme català va intentar mobilitzar i ampliar la base, atraient nous sectors, a través d’un discurs basat en els interessos materials. Els ciutadans de Catalunya havien d’abraçar la causa independentista perquè els convenia, perquè els milloraria la vida quotidiana, perquè era el que més responia als seus interessos objectius. Fins i tot, des d’alguns sectors ideològics, es venia a dir que era el que més convenia a amplíssims sectors populars, vinguessin d’on vinguessin i parlessin la llengua que parlessin, pels seus interessos de classe. Per tant, quan tota l’àrea metropolitana de Barcelona i Tarragona –per entendre’ns- en fos conscient, la seva assumpció de l’independentisme seria automàtica. D’això en va sortir el concepte de lluites compartides: l’independentisme seria una branca de la lluita social per millorar la qualitat de vida dels catalans en general i dels més desafavorits en particular. Llavors, el discurs es feia descansar sobre la denúncia del dèficit fiscal, del mal finançament públic dels serveis bàsics, del maltractament de les infraestructures que necessitaven els catalans, del mal funcionament de Rodalies o d’altres greuges mesurables, comptables i objectivables.
Si l’independentisme català va apostar per aquest proselitisme en nom dels interessos materials va ser perquè hi havia una base real per fer-ho, uns números, unes inversions, uns pressuposts, unes liquidacions pressupostàries que ho podien il·lustrar, però també per un terror pànic (o una vergonya) a ser titllat d’essencialista, de romàntic, d’anacrònic. L’aposta per l’independentisme dels interessos –per dir-ho així- es feia com a alternativa al que podríem anomenar l’independentisme de la identitat. Parlar de dèficit fiscal i de Rodalies per no haver de parlar –o fer-ho de passada- d’identitat, d’adscripció emocional, de símbols i fins i tot de llengua. Així es va arribar a contraposar aquest independentisme diguem-ne materialista al que es considerava un nacionalisme essencialista. Tot allò vinculat amb un discurs sobre la identitat –referida a la qüestió nacional, no referida a altres àmbits, que en aquests sí que el terme era i és canònic – es considerava en el fons populista, anacrònic i inadequat.
En canvi, el nacionalisme espanyol, actuant sobre les mateixes capes socials a Catalunya en què volia incidir positivament l’independentisme, va adoptar des de bon començament l’altra via: un discurs de caràcter identitari, èpic i sentimental, deixant absolutament de banda el possible debat sobre els interessos. Per dir-ho de pressa: el nacionalisme espanyol no ha dedicat ni un instant ni un esforç ni un euro a convèncer els catalans que els convé quedar-se a Espanya, a seduir-los amb una oferta atractiva, dient-los que estaran molt més ben tractats dintre del projecte espanyol (no tan sols pel que fa a la seva llengua i cultura, sinó també als seus interessos materials) del que estarien fora d’Espanya. Però ha dedicat uns esforços i uns recursos ingents a alimentar tots aquells trets identitaris que poden convidar a una persona a sentir-se espanyol, encara que vagi contra l’interès (fins i tot de classe, si volen) de la seva butxaca, contra l’eficiència dels seus serveis públics i contra la vitalitat de la seva economia. D’això, simplement, se n’ha deixat de parlar. Cap voluntat de seducció argumental. Repressió de l’adversari, imposició simbòlica i crides a l’orgull patriòtic espanyol. Identitat químicament pura.
Certament, en alguna època es va arribar a fer un discurs del nacionalisme espanyol per convèncer els catalans que Espanya els convenia. Era el model tan ben retratat per Berlanga a ‘La escopeta nacional’. Catalunya té dèficit fiscal, però és el seu peatge per al superàvit comercial. Amb el dèficit fiscal paga l’Estat que li garanteix un mercat protegit per a la seva producció industrial. El català fabrica porters automàtics, l’Estat pot imposar-ne la compra a través del BOE i llavors el català, naturalment, li paga la cacera al senyor ministre que té el BOE, encara que a ell no li agradi caçar. Una cosa va per l’altra. Gaziel ho havia teoritzat també a les ‘Meditacions en el desert’. Però quan els mercats s’obren, quan es poden vendre aquí porters automàtics fabricats a la Xina i si tu fabriques porters automàtics el que has de fer és intentar vendre’ls a tot el món, perquè no hi ha un mercat espanyol captiu, llavors el discurs ja no busca demostrar als catalans que els interessa Espanya, sinó promoure a Catalunya un sentiment emocional de pertinença.
En això, Espanya tenia un model contemporani: Berlusconi a Itàlia. Itàlia és un país d’unitat estantissa, recent, de quan una part del nord conquereix militarment el centre i el sud. Però amb tensions, potser no aparentment polítiques, però sí identitàries. Amb un problema de depressió al Mezzogiorno i de greuge fiscal al nord. Espanya mira de sempre amb interès com l’unitarisme italià intenta fer front a aquestes tensions. Via falangista, el franquisme s’inspira en la solució autoritària i grandiloqüent del feixisme italià. Però la complexitat del problema de fons es manté. Berlusconi, ajuntant els instruments poderosos de l’Estat, una maquinària comunicativa ben alineada i una folklorització i banalització de la cultura, va engendrar aquest patriotisme de tifosi entorn de la bandera tricolor. I com es deia el seu partit? Forza Itàlia. És a dir, el partit prenia com a nom el crit que es feia servir en els partits de futbol per animar la selecció italiana. El futbol com a èpica identitària, com a unificador emocional, com a font del sentit de la pertinença a favor de l’Estat. El futbol com a arma política.
El nacionalisme espanyol, transversal als partits, n’ha après, dels ensenyaments de Berlusconi. I si hem de ser francs, li ha sortit millor que no pas l’aposta de l’independentisme català per deixar de banda tota referència a la identitat, als símbols, fins i tot gairebé a la llengua. L’argumentari del nacionalisme identitari espanyol –amb el suport d’un sistema comunicatiu, dels instruments de l’Estat i fins i tot de les pantalles gegants públiques a les places- ha tingut més èxit, fins ara, que l’independentisme no nacionalista, perquè a l’independentisme s’hi han apuntat ben pocs que no fossin ja abans nacionalistes catalans. Segur que no és just, si és que haguéssim de fer consideracions només en nom de la justícia. No és un judici moral. És un judici sobre l’eficàcia (que té a veure també amb la força) jugar en el camp de la identitat s’ha demostrat més profitós que jugar en el camp dels interessos materials. Dit d’una altra manera: si vostès volguessin intuir si un ciutadà vota independentista o unionista, però només li poguessin fer una pegunta, què li preguntarien? Li demanarien per quant cobra a final de mes, per quantes vegades agafa el transport públic o bé per quina televisió, i en quina llengua, té engegada a l’hora de les notícies, quan sopa a casa seva?
