“El catalanisme ha estat el creador de l’estat del benestar a Catalunya; ara no en pot ser l’enterrador.” Amb aquesta claredat s’expressava el president Mas en una entrevista recent. És ben veritat que el catalanisme (sigui aquest de centre dreta o esquerra, quan ha tingut el poder des de la represa democràtica) s’ha caracteritzat per l’aposta, més o menys elevada, per les polítiques de l’estat del benestar; d’aquesta manera ha aconseguit agermanar entorn del projecte de construcció nacional sectors de la societat que han vist en el catalanisme una forma de seguir gaudint i ampliant uns determinants ‘drets socials’. Així, es pressuposava que no només es feia confiança en Catalunya —sense més ni menys— sinó en una Catalunya del benestar, que havia de seguir mirant cap als models de les socialdemocràcies europees de més qualitat.
Ara mateix, però, el model del benestar està en crisi, em sembla, almenys això es percep en llegir la premsa i fer un cop d’ull a les previsions econòmiques —i demogràfiques…—. L’aprimament fins a nivells mínims de les polítiques del benestar —a tots els països, governi la dreta o l’esquerra— coincideix, però, amb la nostra Transició Nacional, amb la provatura inicial de fer una consulta —o unes eleccions ‘constituents’ alternatives—, i tot amb la intenció d’acabar —se suposa— en una negociació que ens porti a un estat propi. (No és inversemblant que abans no acabem tots a la presó…)
Aquí és on ara mateix recau el problema: en seguir una Transició Nacional mentre allò que entenem com a projecte nacional del catalanisme democràtic es va enfonsant lentament, per culpa de la injustícia fiscal —l’espoli—, la crisi econòmica —una estafa mútua que ha durat més de vint anys—, i l’obligatori replantejament del model del benestar davant dels reptes a què ens obliga la globalització (competició internacional desfermada, més gent que mai al món començant a consumir com a classes mitges, l’envelliment de la nostra població, pocs naixements, l’endeutament de les nostres finances que hauran de pagar els nostres fills, etc.)
La crisi ens ha fet a tots economistes: però hi havia veritats de sentit comú que en temps de vaques grasses venia molt de gust oblidar. Anàvem caient en el buit, però mentrestant repetíem: ‘tot va bé, tot va bé’. Aquestes veritats eren dissimulades per unes polítiques que ens volien fer creure que mentre anàvem passant fulls en el calendari només consumàvem “el progrés”, la conquesta “ab infinitum” de prestacions i subvencions i cobertures públiques de tota mena, i que el futur seria un camí de roses que culminava en un “tot pagat” meravellós, sostingut ben bé no se sabia per quina cosa; per una bombolla de crèdit barat concedit pels bancs alemanys o per la inòpia d’una classe política que sabia gastar diners —en sabia moltíssim: ho pagava tot i volia pagar més coses encara…—, però no s’havia aturat ni un moment a considerar d’on sortia el calè (i d’on un dia podien deixar de rajar com el mannà de la Bíblia).
Ara mateix hi ha dos paradigmes —pel que endevino o em sembla entendre— política de retallades (no hi ha diners, i, si n’hi ha, no n’hi ha prous per a pagar tot allò que abans es carregava al pressupost públic…), o bé polítiques d’incentius econòmics, basats en: posar diner públic a l’economia (¿però d’on pot sortir? ¿D’uns contribuents encara no prou empobrits? ‘Dels rics!’, diran alguns…), o bé devaluant l’euro. Això últim és el que es demana des de molts sectors, tant des dels cansats dels retalls com entre els desitjosos de tornar al vell paradigma.
El govern francès d’Hollande va guanyar les eleccions amb la proclama que aconseguiria fer-li canviar de parer a la senyora Merkel, però res d’això no ha passat… Les seves polítiques no han pogut escapar de fer retallades, i les seves pujades d’impostos no han passat de la demagògia i la hipocresia, perquè els seus ministres tenen comptes a Suïssa. I Merkel com Thatcher —així és—: moral victoriana o protestant: treball i responsabilitat, a llevar-se tothom ben d’hora i a pencar, s’ha acabat la festa de l’ase. Sense treball, no només ens tornem homes pobres, sinó pobres homes…
Per altre costat, s’ha parlat molt de la ‘màquina de fer bitllets’ —el president Mas l’ha citat unes quantes vegades amb escepticisme; Josep Pla estava obsessionat amb les ‘monedes fortes’ després de viure escenes deplorables durant els anys trenta…—, així, es tractaria de posar en funcionament la impressió de nova moneda, que se suposa que accelera el consum perquè torna a injectar líquid en les economies.
La clau d’aquesta màquina només la tenen uns senyors alemanys molts seriosos, molt poc disposats a jugar a les botiguetes. La paraula central, aquí, es diu ‘inflació’, i sembla que si això es dóna es consuma l’hecatombe… Si es fa diner nou, el diner vell —el poc que tenim— perd valor. Tanmateix, n’hi ha que voldrien tenir més llimonada no semblant llimoneres, sinó tirant aigua al suc que d’altres s’han encarregat de portar fins a la taula (el socialisme espanyol aposta per això, amb unes peroracions al•lucinants).
Que l’economia no són simplement diners —papers impresos amb les carotes dels pares de la pàtria—, ho sap el govern del país més pobre del món, que podria de la nit al dia ser dels més rics del globus només amb la simple impressió indiscriminada de nova moneda.
Confusió, doncs, i poques alternatives raonables. Si un ciutadà es pren la molèstia d’informar-se una mica deixa de creure en remeis miraculosos —que flueixin els diners!—, i a començar a saber distingir els venedors de fum, que l’únic que saben fer és amagar el seu irrealisme amb difamacions i consignes contra allò que no entenen. Una economia no són diners, igual que un cotxe no és benzina. Contràriament al que se’ns diu, no hem d’esperar remeis d’unes polítiques —de crèdit fàcil, d’inflar bombolles, de poca productivitat, de frau i molta despesa pública en allò que no és bàsic…— que precisament ens han portat fins aquí. És inevitable: si el diner tornés a fluir amb l’alegria d’abans, es dedicaria de nou a les compravendes especulatives de pisos i no a començar a produir més i millor en d’altres sectors de l’economia.
La situació és duríssima, i per això no s’hauria de frivolitzar gens ni mica, sobretot si tot el que es pot dir són poca-soltades de cara als més desesperats, les quals, sorgides d’alguns periodistes milionaris a l’ombra del pressupost públic, fan plorar els àngels.
¿Què s’ha de fer? Ho diuen els manuals, però ningú té la capacitat suficient per assumir-ho: abaratir encara més els acomiadaments, deixar de gastar en institucions inútils (com el Senat o l’exèrcit espanyol), possibilitat el treball als joves per sota del salari mínim, privatitzar el que no calgui… I tota la despesa eliminada es pot dedicar a suprimir alguns impostos. Sense això, i sense una reforma moral que ens porti a arraconar els ploricons inútils (a superar els incendiaris, els vaguistes, els que han viscut més d’expectatives que de realitats palpables, el conformisme dels inconformistes que passegen l’1 de maig banderes comunistes o de Veneçuela…) allò que entenem per un mínim d’estat del benestar no podrà sobreviure. Si el nostre sobiranisme no entén això, no sé com ens ho farem per a continuar fent passos cap a l’estat propi.
Diu Le Figaro que a París es prepara un altre Maig del 68… ¿Quantes pallassades més haurem de veure? Mentrestant, la cosa continuarà sent dura. Sota les llambordes no hi ha hagut mai la platja, no, sinó les canonades d’una companyia d’aigües que no ens ha quedat més remei que privatitzar per molt menys del valor real…
