Les nostres elits polítiques i intel·lectuals s’han mostrat incapaces de preveure i gestionar efectivament la crisi econòmica de 2008, la crisi sanitària de 2020 i l’actual invasió d’Ucraïna. Formats en l’art de donar-se la raó i seleccionats després de dir el correcte davant de la gent correcta, la seva falta d’imaginació i previsió ha resultat catastròfica. Protegits per una suficiència eurocèntrica que els impedeix veure les conseqüències a l’àmbit mundial dels escenaris que plantegen, intenten defugir la seva responsabilitat amb la construcció de relats morals que els eximiran de la seva negligència.
Els opinadors i els experts ens diuen que aquesta guerra era imprevisible, però és totalment fals. Qualsevol historiador familiaritzat amb el període històric de 1870-1914 i els orígens de la Gran Guerra podia ensumar-ho des del 2014 i la majoria d’acadèmics vinculats a l’escola de pensament de les relacions internacionals coneguda com a realisme l’havien vaticinat. El desastre ha esdevingut perquè els líders europeus prengueren les pitjor decisions que es podien prendre. Sense adonar-se’n, volien la guerra amb Rússia, però es prepararen per a la pau perquè pensaven que seria un conflicte limitat i anecdòtic. No imaginaven una invasió a gran escala del país.
Els polítics europeus enfrontaven un dilema, Putin considerava irrenunciables aquests tres objectius: a) reconeixement de Crimea, b) annexió de les repúbliques separatistes de Donetsk i Lugansk, c) neutralitat d’Ucraïna. Per la seva part, cap govern ucraïnès estava disposat a pagar el preu polític o la impopularitat que implicava cedir en qualsevol cosa que no fora la pèrdua de Crimea. Així mateix, els europeus tampoc volien cedir en la qüestió de la neutralitat, ja que l’origen del conflicte, precisament, sorgí pel desig dels ucraïnesos de vincular-se a la UE i decidir el seu futur. Una opció que obria el camí a la seva possible incorporació a l’OTAN.
Les terminals mediàtiques de Moscou, reprenent clixés de la Guerra Freda, han repetit un discurs culpabilitzador respecte dels Estats Units, que tindria les fosques intencions de provocar una guerra a sòl europeu per consolidar el seu domini mundial. Es tracta d’una retòrica rovellada que l’esquerra, amb la seva característica mandra intel·lectual, reprodueix perquè se sent còmoda i no sap articular un argumentari coherent, independent o assenyat. Probablement, l’actual desastre és conseqüència de la decadència dels Estats Units, de la seva falta de força per imposar solucions realistes a les altres parts malgrat la seva oposició i han concedit el seu protagonisme a uns líders europeus malcriats.
Els famosos acords de Minsk havien de ser observats per l’Organització per a la Seguretat i Cooperació en Europa (OSCE), un altre organisme internacional dels centenars que tenim sorgit el 1975 per garantir els acords de Hèlsinki del mateix any. La majoria dels lectors no recordaran què és el tractat de Hèlsinki, no es preocupin perquè els nostres experts tampoc, però fou el reconeixement mutu i ratificació de les fronteres sorgides de la Segona Guerra Mundial: el document que posà fi a tres dècades de Guerra Freda. Fou el marc geopolític que donà seguretat als soviètics i que saltà pels aires amb la caiguda de l’URSS. L’OSCE hauria d’haver estat l’espai per a la resolució del conflicte, però la Unió Europea ja és un jugador que desestabilitza els mecanismes creats durant la Guerra Freda perquè pretén, sense experiència en la gestió de crisis bèl·liques, fer front a un país militarista com Rússia.
Aquesta falta d’experiència per preparar la guerra, per entendre la dinàmica d’un conflicte armat, així com les intencions de l’adversari, portà els europeus a pensar que l’única sortida era allargar la solució pactada fins que Putin perdés la paciència. Si Rússia s’incorporava per la força les repúbliques separatistes, tots els problemes es resoldrien: la Unió Europa i Ucraïna no pagarien el preu o la vergonya per haver cedit davant Putin i la seva acció criminal deixaria com a única opció viable la incorporació d’Ucraïna a l’OTAN. L’exèrcit ucraïnès hauria de combatre en el Donbass durant unes setmanes, però després es firmaria una treva i la comunitat internacional aplicaria noves sancions a Rússia. L’impàs es resolia sense concessions, el ball de l’escalada del conflicte contra Moscou podia continuar i la guerra limitada seria un preu humà assumible.
Per aquesta raó, quan Rússia s’annexionà els territoris separatistes, els líders europeus, més que preocupats, estaven exultants. La crisi s’havia solucionat com volien: Putin interpretaria novament el paper de malvat, carregaria amb les sancions i la condemna internacional, alhora que ells s’alliberaven de compromisos que no volien prendre. Precisament, aquesta lectura dels fets permet entendre les ridícules sancions que la Unió Europea prengué el dimarts contra els oligarques russos. No volien escalar el conflicte. D’una forma suïcida havien desitjat una petita guerra mentre preparaven la futura pau.
Com és evident, el pla tenia molts problemes. En primer lloc, Putin es trobava a una situació semblant a la d’Alemanya abans de la Primera Guerra Mundial. De 1890 a 1914, els governs alemanys comprovaren que sempre que hi havia una crisi internacional, el concert de les nacions s’aliava contra els seus interessos. Qualsevol intent que feren per forçar la situació i negociar noves regles del joc, s’ensopegava amb l’oposició dels altres. D’aquesta forma es convenceren que la diplomàcia ja era un mitjà impossible per aconseguir que les seves demandes foren ateses i l’única solució possible per trencar l’statu quo era una guerra que redefinís totes les relacions de poder a escala mundial.
Per tant, el risc que Putin acceptés que sols una guerra podia dilucidar quina era la situació geoestratègica de Rússia era molt real. Hi havia suficient tensió per produir una ruptura de l’ordre internacional construït des de 1975. És més, els xinesos i els russos, després de la crisi de Líbia i l’incompliment per part de l’OTAN del mandat rebut per l’ONU, estaven convençuts que qualsevol compromís sincer amb els occidentals era impossible. Mentre nosaltres ens saltàvem les regles del joc sense cap sanció quan ho consideràvem oportú, si ho feien ells sempre hi havia el risc d’un bloqueig econòmic o una escalada del conflicte. Com era evident, tard o d’hora, aquests dos jugadors podien oblidar les seves diferències i coordinar-se per fer saltar tots els consensos internacionals i tornar a la dinàmica d’esferes d’influència dels blocs imperials. Per a ells, la retòrica dels drets humans i la democràcia sols era un pretext cínic per amagar els nostres interessos.
La guerra donava a Putin la possibilitat de desfer-se del ball de les sancions i clarificar el tauler del joc. Si una petita invasió comportava petites represàlies i una posició de feblesa a les negociacions, tenia més sentit arriscar-se a una gran invasió i obtenir uns guanys territorials i estratègics que giraren la balança a favor seu en el futur. Si no podia impedir que Ucraïna entrés a l’OTAN, com a mínim podia intentar destrossar el país, ocupar tots els seus ports i els recursos naturals. D’aquesta manera, el nou aliat de l’OTAN no tindria sortida al mar i seria menys perillós.
Els dirigents europeus haurien d’haver previst que aquest era un escenari possible amb la seva estratègia. És més, haurien d’haver pensat en el problema de la successió. Putin, als seus 69 anys, podia calcular que l’augment escalonat de la tensió amb una petita invasió l’obligaria a encarar crisis més greus amb una salut més precària o major impopularitat al país. Pitjor encara, la crisi podia esclatar durant el període de feblesa que suposaria una transició o el seu llegat caure en mans d’un dirigent menys capaç o massa prudent. Si volia arribar a un autèntic moment de la veritat que segellés el destí de Rússia, ara era una oportunitat propícia. Les altes opcions implicaven acumular conflictes sense resoldre’ls favorablement als seus interessos.
En aquest sentit, hi havia una diferència radical de concebre les relacions internacionals. Putin entenia que no havia de cedir, perquè ell havia guanyat estratègicament i militarment el conflicte de 2014. Al cap i a la fi, volia un reconeixement de la seva victòria, un preu que des d’Europa no es podia pagar perquè s’entendria com un incentiu per agressions futures. Tanmateix, el model de contenció europeu, les sancions econòmiques, arribat a un punt seria contraproduent perquè també ens perjudicarien: no podíem fer mal a Moscou sense enfonsar la nostra indústria per la dependència energètica. És a dir, a l’hora de la veritat, aquest ball de sancions sempre seria un simulacre, perquè Alemanya mai no tallaria el gas rus. Per tot això, si Europa volia que Rússia no es proclamés vencedora, l’hauria de derrotar al camp de batalla.
Per tant, els líders europeus haurien d’haver tractat el conflicte d’Ucraïna d’una forma responsable, sense menystenir una possible escalada que els arrossegués a una confrontació armada, però optaren per desitjar una petita invasió que per la via dels fets acomplits sancionés l’annexió de les repúbliques i els alliberés del desagradable dilema de lluitar o fer sacrificis autèntics per enfonsar l’economia russa. Si l’escenari de l’enfrontament total s’hagués imaginat, les sancions econòmiques que s’hagueren aprovat el dimarts haurien sigut molt més dures. Al contrari, les institucions comunitàries i els líders nacionals exhibiren descoordinació, divisions internes i el desig de cobrir l’expedient sense malmetre els nostres interessos comercials.
Encara no ho podem saber, però és possible que quan els historiadors facin una reconstrucció de les decisions presses al Kremlin entre el dimarts 22 de febrer al dijous 24 de febrer amb l’accés a la documentació d’arxiu, identifiquen un marge de 48 hores a Moscou per detenir l’ofensiva a gran escala si els líders europeus hagueren aprovat les sancions econòmiques que veren la llum el dissabte amb determinació i unànimement. Tanmateix, l’espectacle d’intentar compensar la covardia dels dos primers dies amb un gir de 180 graus el diumenge no podia tindre cap efecte dissuasiu, sinó tot el contrari. La Unió Europea ha donat una lliçó històrica sobre com no s’ha d’escalar un conflicte: no es pot practicar la contenció retroactivament.
Per altra part, la guerra i les sancions posen a Putin a una situació que, si pretenia desconnectar a Rússia d’Occident i apropar-la a la Xina, li han facilitat la feina i beneït aquesta unió. Les emergències bèl·liques permeten fer reformes radicals i transformadores a escala interna i si Putin sentia que no tenia prou força per imposar-les, provocant una guerra tota possible dissensió interna seria més fàcilment eliminada. Si dubtava d’algunes lleialtats, era el moment per tensar-les i comprovar el seu valor.
La ceguera mostrada pels líders europeus, a més, ha propiciat una via de fugida per a Rússia. Tot el discurs demonitzador de Putin que el descriu com un tirà aïllat i odiat pel seu poble, un fanàtic malèvol que no es detindrà fins a dominar el món, ofereix la possibilitat d’una ràpida desescalada una vegada Putin abandoni el poder. En qualsevol moment, es pot simular un colp de palau que el derroqui i alliberi els nous dirigents del Kremlin de l’oprobi del seu predecessor. Els russos saben que a la més mínima oportunitat retirarem les sancions econòmiques i farem el possible per allunyar-los de l’òrbita xinesa. Encara no hem tallat el gas i les ganes de tornar a fer negocis com abans, un cop hi hagi una treva a Ucraïna, s’apoderaran de tots els centres de poder.
La Unió Europea és un mercat, un club per fer negocis. Les seves institucions no estan pensades per a gestionar una política de defensa comuna i els seus líders són experts en negociacions de cafè en els passadissos, però incompetents i temeraris quan es tracta de conflictes armats. La idea que poden substituir l’estructura de l’OTAN és una bogeria i l’experiència necessària per liderar en aquest tipus d’escenaris, l’adquireixen els funcionaris i polítics sent part en aquests conflictes. De la nit al dia, pretenem passar del paper de mediador pacífic i constructiu a part bel·ligerant a una guerra. De fet, part del problema era també aquesta incoherència: manteníem retòriques bel·ligerants contra socis estratègics. Els desgavells en política exterior es poden obviar fins que et declaren la guerra, llavors es paguen cars.
