Va en la naturalesa de tota organització política un instint de preservació que comporta certa lluita darwiniana per la supervivència. La competència per l’espai polític no deixa de ser una sublimació de la seva condició ferotgement territorial. I precisament són les tribus més pròximes les que inspiren major prevenció i amb qui els conflictes són més virulents.
Ara bé. Contràriament al que dicta la moral oficial i el prestigi de la sinceritat, sovint la hipocresia resulta un artefacte necessari que dota d’una mena d’embolcall de civilització que ens permet gaudir d’una convivència mínimament suportable. Els debats d’idees, els diàlegs esmolats, la dialèctica, les maniobres comunicatives són eines de bon gust i de joc net entre una vida política de naturalesa conflictiva. Perquè, fins i tot, en esports violents com la boxa, existeixen unes normes clares per evitar no prendre més mal del necessari. La capacitat d’administrar la lluita per l’hegemonia política amb subtilesa hauria de ser una exigència per exercir altes responsabilitats institucionals. I correspon a una societat madura administrar les diferències d’opinió i d’interessos amb maneres elegants, desapassionades, tractant de preservar les regles de convivència i un mínim comú de valors, i un esforç de consens per evitar conflictes innecessaris.
Res d’això sembla passar en el quadrilàter independentista, esdevingut fa temps en un lamentable ring de fang. La coexistència entre dos poders, un de simbòlic a l’exili, i un d’irrellevant a les institucions, ha generat una inacabable i enfadosa dinàmica de sectarisme, misticisme i menyspreu per la societat a la qual serveixen i als anhels de la gran massa social dels qui veuen en una república independent l’única mesura raonable per acabar amb aquesta tortura anomenada monarquia espanyola postfranquista. El ressentiment mutu, la manca d’escrúpols, la competència per ser el primer i els atacs de banyes en les negociacions protagonitzades pel PSOE han posat als partits independentistes (uns més que altres, tot s’ha de dir) a l’alçada d’una batussa de pati d’escola. Quan un partit obté una concessió, real o fictícia, en el pacte amb un estat que t’ha espiat, reprimit, intimidat, empresonat, apallissat i exiliat; l’altre surt amb una necessitat patològica de fer-se una foto amb el ministre de torn. Quan hom reclama competències en immigració (i s’aprofita per modificar, com estan fent altres països, el discurs oficial del multiculturalisme), l’altre surt en estampida per titllar de racista el contrincant. Quan algú surt al Parlament Europeu amb algunes declaracions, ni que siguin banals, sobre alguna qüestió d’importància relativa, en menys de vint-i-quatre hores s’ocupa un faristol per contraprogramar amb alguna altra banalitat.
No estaria malament recordar que va ser la mobilització popular, especialment feta des dels marges dels partits, a partir d’unes entitats desbordades per les bases locals, les que van exigir una mena d’unió de partits que els obligués a pactar quelcom semblant a una estratègia. Que l’invent de Junts x Sí, malgrat que molts podíem sospitar que era un matrimoni tan mal avingut com el de la Zarzuela, aparentava un funcionament suficientment acceptable que va atorgar una força considerable a la societat catalana. Que és evident que el país té idees diverses i sovint incompatibles entre si sobre model econòmic, educatiu, sanitari, social, laboral, cultural, geogràfic o simbòlic. Tot manllevant l’expressió a Josep Lluís Carod-Rovira, això passa aquí i a la Xina Popular. Tanmateix, això no és en absolut rellevant quan el que et jugues és l’existència, la revolució que implica un trencament radical amb l’statu quo. Catalunya, a diferència del que voldria la CUP, no serà anticapitalista, ni antiracista, ni feminista, ni qualsevol altre input reservat a l’esfera del desig i incompatible amb el de la realitat. La Catalunya independent serà un país tan contradictori com el que és avui, com el que és qualsevol altra societat europea, serà d’esquerres, de dretes, de centre, de dalt i de baix. Reclamar la puresa (ideològica, moral o espiritual) de la nació és una excusa (aquesta vegada, sí, subtil) de mal pagador. Perquè, efectivament, als partits independentistes, el gos se’ls ha menjat els deures. El “primer, fem la independència, i després ja ens barallarem entre nosaltres” és un principi trist, malgrat que realista i universal. Tanmateix, aquí els partits es barallen de manera prèvia, no pas perquè no ho hagin de fer, car poques coses són tan democràtiques com la competència política o ideològica, sinó perquè és una manera de sabotejar l’independentisme.
Tanmateix, encetat el procés de repressió, desmobilitzat el país, amb unes entitats a mig gas i escassa capacitat de pressió, els partits han tornat a la pitjor versió de si mateixos: a xipollejar en el fang del narcisisme i meliquisme de cadascú, amb discussions bizantines i debats de baixa volada, i la renúncia al mínim d’ambició. Alertava Tony Judt, ja fa catorze anys, i parlant de tot occident, de com s’havia degradat la conversa pública. I això que el Regne Unit del qual procedia i els Estats Units on residia no tenia com a repte trencar amb una monarquia autoritària i hostil i crear un nou país! És obvi que si volem avançar, ni que sigui en qualsevol direcció, hi ha uns quants dirigents que caldria que es jubilessin. Seria el millor per al país, i per a ells mateixos, car estan malversant el seu prestigi de represaliats. Perquè no hi ha pitjor espectacle que una batussa de pati d’escola.
