Hi ha un concepte, dels molts que ens han regalat els feminismes, que potser no l’acabem de fer servir del tot bé, per aquestes parts del món, però que, si ens hi posem, pot ajudar a entendre la necessitat que tenim de fer un cop de cap gran, a moltes de les realitats i circumstàncies que ens envolten: parlo de la “interseccionalitat”.
Sí, perquè tal com diu Rita Segato, els feminismes no són per a les dones, sinó per a tota la humanitat: així que prenc la paraula, el concepte, per mirar d’explicar que la Barcelona que tenim, avui, ens està quedant ben poc bonica. La interseccionalitat ens convida a entendre que cap persona és només una realitat, ni una característica, ni una condició, sinó l’encreuament de moltes, i que a més, les diferents característiques, en contextos diversos, poden ser motiu d’exclusió, de privilegi, de ser objecte de violència, de ser subjecte que la reprodueix, etc.
Per entendre’ns: ningú és només marró, o de condició econòmica mitja, o dona, o d’origen cultural andí, o europeu… i així, infinitament. Totes les persones som moltes realitats, característiques, eixos alhora. I tots, junts, ens configuren i ens signifiquen de manera múltiple en la relació que establim amb les altres persones, en determinats contextos del món, en determinades situacions, etc. Doncs bé… que això, a Barcelona, no ho hem entès pas. No, perquè sembla que aquí tinguem coll avall que de tal origen, tal ofici.
Ens ha quedat una ciutat on, segons orígens culturals, les persones semblen estar predestinades a fer una sola activitat econòmica, i cap d’altra possible. Sí, m’explico: les persones d’origen asiàtic pinten i arreglen ungles o regenten bars, les d’origen indi porten bicis traslladant menjar a qualsevol hora del dia, les d’origen paquistanès condueixen VTC, les d’origen llatinoamericà cuiden persones grans i netegen cases i edificis varis… i així.
No deixo de preguntar-me si això era el que volíem: si en som conscients, que tenim una Barcelona que segrega per orígens, que no només no garanteix drets tan bàsics com els del salari i la jornada laboral dignes, segons l’origen de la persona, sinó que a més, dona per descomptat que hi ha qui hi és, a la ciutat, per garantir serveis a la resta, i en format low cost, a més…
Com seria, Barcelona, si tornéssim a tenir botigues que tanquen al migdia, a les vuit del vespre, tots els diumenges i festius; si no tinguéssim aparadors que ens ensenyen senyores i senyors amb els peus posats en remull, esperant que algú en posició de servitud els els arregli; si tornéssim a baixar a comprar la pizza a la pizzeria, i els bolquers al supermercat en horari de botiga, si no donéssim per descomptat d’on serà el taxista que hem demanat per l’aplicació?
Ens aniria bé aprendre una mica més de les propostes feministes d’un món millor per entendre que les persones som moltes coses alhora, i que cap de les característiques que ens travessa ens ha de determinar la vida, ni posar en un lloc d’exclusió, de precarietat o de servitud.
