Avui fa exactament 30 anys, jo era amb l’equip organitzador dels Jocs Olímpics a l’Estadi de Montjuïc. La sensació que compartíem, i que encara compartim ara, és que l’esdeveniment va constituir un èxit clamorós. Però caldria posar-hi lucidesa, atès que no tothom pensa igual, i que en els darrers temps han anat creixent les crítiques a l’herència de l’esdeveniment. Sobretot respecte al model de ciutat i de país que ens ha quedat després de fer aquell desplegament de màrqueting i capacitat organitzativa. Ha valgut la pena? Ens ha permès viure a un lloc millor? Quin hauria estat el cost, econòmic i social, de no haver fet els Jocs?
En el món de l’independentisme és habitual desmerèixer el moment olímpic com aquella nova ocasió en què el govern espanyol ens va intentar espanyolitzar. La implicació de la monarquia borbònica a Barcelona ’92, el 500 aniversari del descobriment d’Amèrica, l’Expo de Sevilla, les detencions i tortures d’activistes catalans… tot plegat va ser una operació de vergonya. Amb els anys he anat coneixent alguns dels fets ocults, per exemple els tràngols dels militants arrestats, i fan autèntic fàstic. Però la pregunta al capdavall ha de tenir perspectiva històrica; aquella operació d’estat, vomitiva com era, es va imposar?
La resposta òbvia és que no. Ni l’explotació de l’olimpisme, ni els abusos policials, ni la hispanitat, ni l’Expo, ni els Borbons en ple, han aturat l’anhel dels catalans per la llibertat i la sobirania. Fins i tot sembla que sigui el contrari; han permès que una societat més internacional, més lúcida i més orgullosa s’hagi enfrontat al poder de l’estat de forma creixent. Igual que poc després de l’exposició del 1929 va arribar la primavera republicana, poc després dels Jocs va començar a disparar-se l’independentisme català. Si algú va pretendre que la ciutat olímpica fos un baluard espanyolista, no hi ha cap dubte que va fracassar estrepitosament.
L’altra objecció principal es basa en la transformació de Barcelona, que ha passat de ser una ciutat industrial i treballadora a ser una metròpoli turística i cosmopolita. És obvi que el preu que han pagat molts veïns ha estat, i continua sent, molt elevat. Els lloguers estan impossibles, l’aire de disbauxa i sarau és generalitzat, s’han gentrificat els barris i la gent se sent forastera a la pròpia ciutat. Molts veïns simplement han votat amb els peus i han marxat del seu barri de tota la vida. No tot és culpa del Jocs de 1992, naturalment, però hem d’admetre que la deriva que ens ha portat fins aquí arrenca de la transformació olímpica.
En bona part, estem morint d’èxit. Amb motiu de la cita olímpica, l’alcalde Maragall i molts altres van usar l’expressió “posar la ciutat al mapa del món”. Doncs bé, Barcelona és ara una estaca enorme clavada al globus terrestre, que ningú no pot obviar; és una de les destinacions predilectes per viatjar i centre d’una economia tecnològica que té la ciutat com a punt d’encontre mundial. Ens ha passat allò d’agafar embranzida per muntar el cavall, i amb l’excessiva empenta, caure per l’altra banda.
No té gaire sentit culpar els que van idear els Jocs dels problemes actuals. En aquells anys, la disjuntiva era prou crua; podíem acabar com Detroit, una carcassa grisa post-industrial, o ens reconvertíem com San Francisco, capital del coneixement. Però em canvi, sí que té sentit pensar fins a quin punt hem de continuar glorificant el moment olímpic i sobretot decidir si la via elegida no s’ha de corregir substancialment. Com a persona que va participar i va creure en el projecte olímpic, penso que no és bo no adormir-se pas als llorers. No cal dir que sempre és millor la crisi de la riquesa que la de la pobresa. D’acord, podia haver estat molt pitjor sense els Jocs Olímpics. És cert, allò va ser memorable i vam fer un salt històric.
Però ara mateix, el nostre propòsit ha de ser trobar la manera de superar un llegat que ens ha portat una situació molt complicada. Hem de rebaixar els peatges del turisme massiu; hem de trencar aquesta economia dual, partida per la bretxa digital, que genera una societat a dues velocitats; hem de tenir cura de tots aquells perjudicats pel llegat de la Barcelona guais, la que tot s’ho volia menjar i la que estava de moda arreu del món. Hem de pensar com fem una sola ciutat, amb igualtat d’oportunitats i personalitat pròpia. En aquest sentit sí que l’independentisme s’ha d’amoïnar de debò, ja que potser d’aquí a pocs anys els barcelonins més dinàmics no sabran ni que existeix Catalunya ni el català.
Els Jocs de 1992 van valdre la pena? Per a la nostra generació sí, segurament per als que ho vam viure i en vam gaudir, malgrat totes els disbarats que vam suportar (alguns de grossos), va valdre la pena viure aquell esdeveniment i totes les portes que va obrir. Però per a les generacions més joves, que ni ho van experimentar ni tenen cap obligació d’elogiar aquella efemèride, no ho tinc tan clar. És probable que es passin mitja vida despotricant de nosaltres, de la nostra frivolitat i incapacitat de preveure com d’enverinat era aquell regal. És de justícia que els ajudem a corregir els bunyols que els hem deixat en herència.
6
1
