Hi ha un tipus de catalanisme que és, més aviat, antiespanyolista. Sovint ens trobem amb catalans que no estan especialment polititzats, que no tenen un ideari madurat, però que els molesta profundament el patrioterisme espanyol. Seria una mica allò de la P… Espanya de Pepe Rubianes; una reacció poc elaborada i molt visceral contra els abusos d’un nacionalisme (l’espanyol) que arriba a fatigar i fer por. El rebot primari es produeix per motius obvis, atès que la caverna s’ha guanyat a pols la irritació de molta gent més aviat neutral, a causa del seu passat violent i un present de perfil agressiu. Això no implica anar a les manifestacions independentistes, ser de l’ANC o de cap partit en particular. Vol dir operar de forma reactiva, sempre que treu el cap aquella prepotència i excés despòtic que malauradament coneixem també.
Jo diria que no soc gens així en el terreny nacional o polític, però reconec que pel que fa al futbol tinc una actitud passiva / reactiva que respon força bé al patró indicat. No soc soci abanderat ni seguidor devot de cap equip en concret, però sempre m’ha tret de polleguera el fenomen del merenguisme. Aquella actitud fanfarrona i superba, gairebé militar de l’entorn madridista, em resulta molt irritant. Hi ha una història al darrere, és clar; el suport actiu de Franco a l’equip de Santiago Bernabéu, i el sabotatge constant als rivals, de forma destacada al Barça; l’antic himne dels blancs, una vergonya de cançó, pròpia del Tercio de la Legión; o simplement l’actitud fatxenda de bona part dels jugadors, directius i seguidors… tot plegat fa que aquell univers em resulti profundament antipàtic.
No conec cap altre equip del món que exhibeixi els mateixos ardors i la mateixa petulància que el Reial Madrid. Al planeta hi deuen existir, és clar, però jo no els conec. Més aviat aquells que em sonen, com el Manchester United o l’Ajax o el Bayern, postulen valors molt més semblants als del FC Barcelona; la superació, l’esforç, la integració i la dissolució dels orígens en una identitat compartida… Mai no caminaràs sol, ens diuen, formes part d’un col·lectiu que fem pinya i sabem patir junts. Potser la comparació més ajustada i pertinent per al madridisme seria la fatxenderia de les diverses seleccions nacionals, sobretot la dels països més potents, que es troben amb un dret innat a guanyar i regnar en la lliga dels millors… per motius de raça.
D’aquí la meva alegria quan es produeixen situacions com les del partit de diumenge. No hi entenc gaire, però jo diria que sí, que l’arbitratge va afavorir de nou els blancs, i que alguns estaven més que disposats a imposar una victòria amb forces extraesportives, perquè sí, perquè n’hi ha uns que han de guanyar i uns altres que els toca perdre –per molt bé que moguin la pilota. És en moments com aquells que surt el desig de demostrar que el talent, la bellesa de joc, l’esperit alegre i esportiu i jove encara poden sortir-se’n amb una victòria justa. La sensació que a mi m’embarga, i no dec ser l’únic, té poc a veure amb la devoció fidel i constant del soci o de l’entusiasta saberut. És una reacció primària, ho admeto, que té a veure amb idees com la justícia poètica, l’esperança en superar adversitats, i la feina ben feta. És un motor que té més a veure amb l’ètica que amb la competició.
Quan es produeix una confrontació de models i de valors com va passar a l’Estadi Lluís Companys aquest diumenge, i a més amb l’emoció i l’èpica dels joves que lluiten fins al final, sense rendir-se mai de la vida, és quan entenc millor l’adagi aquell del Més que un club. Perquè és quan tots els que potser no estarien pendents dels resultats, s’hi veuen inevitablement arrossegats i es converteixen en partícips del que està succeint damunt la gespa. És quan el Barça encarna millor les virtuts del país en el qual somniem… i quan el Reial Madrid és el que millor encarna els costos de l’Espanya més rància. Fer guanyar els blaugrana és més que guanyar un partit, i desfer la merengada és més que derrotar un equip.
