Hi ha moments en que s’acumulen les qüestions que poden merèixer un comentari. Ara mateix, tenim de plena actualitat el centralisme antiautonòmic del governador del Banc d’Espanya i l’enrenou de la patronal CEOE. Pel que fa al primer punt, les declaracions de MAFO (Miguel Angel Fdez Ordoñez) aón un escandalós exemple d’una presa de posició partidista, sectària, falsejada en la manipulació de les dades i clarament constitutiva d’una extralimitació de les competències i funcions que té atribuïdes. Primer, perquè menteix de manera vil quan atribueix a les autonomies la culpa del dèficit i de l’endeutament. I, segon, perquè ell sap perfectament que és l’administració central la causant del 70 p.c. del problema i que les corporacions locals representen un 13 p.c. suplementari. Sap també que l’allau d’immigrants ha multiplicat la despesa social i que sovint el govern central legisla (p.ex. llei de la dependència) i centrifuga la despesa a les autonomies, la competència de les quals, per cert, ha vulnerat en dictar la norma en l’àrea traspassada del benestar social.
D’altra banda, el Sr. MAFO no ha dit res durant tots aquests anys que l’Ajuntament de Madrid (Ruiz Gallardón) ha batut tots els rècords d’endeutament amb 7.500 m. d’€ (contra 700m. de Barcelona). Tampoc no sembla que MAFO tingui gaire autoritat moral per a censurar ningú atès, que sota el seu mandat i la seva inspecció, els seus coreligionaris del PSOE a la Caja de Castilla La Mancha, encapçalats per l’agutzil agutzilat, Juan Pedro Hernández Moltó, van causar el gran forat que, de moment, ha requerit avals per valor de 9.000 m. d’€ sense que el Banc d’Espanya fos capaç de detectar el problema. Es cert que la meitat dels consellers eren del PP (un d’ells el llavors company sentimental de la Secretaria General Cospedal), però la culpa i negligència “in vigilando” era del Banc d’Espanya. Un cop intervinguda la Caixa, ha sortit tota la brutícia que ja entra a l’esfera del dret penal. Colonial, Portillo, Diaz de Mera, Barco, etc., són alguns dels beneficiats per tractes de favor. I el Governador MAFO el qui no va ser capaç de fer les preceptives inspeccions. En resum, el PP ha presentat una querella contra La Caja, la Junta de l’autonomia i el Banc d’Espanya per estafa i prevaricació.
Pel que fa a la necessària defenestració d’un president de la CEOE tan impresentable con Díaz Ferrán, sembla que, en lloc de fer eleccions, es vol que dimiteixi a favor d’un dels seus vicepresidents. La batalla ja ha començat entre els qui volen un empresari de “debò o un “espadachin” retribuït i els qui volen candidats sectorials, però no territorials (p. ex. andalusos o catalans). Alguns proposen en Roig de Mercadona, però no és previsible que al Corte Ingles li fes gaire gràcia. I és que a la patronal hi ha un “comitè de notables”, és a dir, de peixos grossos, que no se sap quant ni a qui financen per a sostenir l’organització. Segons la premsa madrilenya el president del Fomento del Trabajo Nacional, Joan Rosell, té el suport de Fainè (que porta molt invertit en la seva candidatura en forma de diverses places a consells d’administració d’empreses participades de La Caixa), de Rato i de Gómez-Navarro, protector i protegit de Diaz Ferran, amb el qual Rosell sempre havia tingut una estreta, lleial i cordial relació. La CEIM (patronal madrilenya que blasona de representar 500.000 empreses) no és partidària, però, d’aquesta fórmula. De manera que si no es pacta algun acord a l’ombra (com els peatges), l’espectacle vergonyós continuarà, en plena crisi econòmica i en plena reforma laboral, amb una patronal inexistent. Quina vergonya, tot plegat!
