La setmana passada, amb la publicació de l’estudi TIMSS elaborat periòdicament per l’OCDE, l’educació catalana va rebre l’enèsima notícia negativa. Una tendència que se suma a altres estudis com el PIRLS i PISA, i que, més enllà de les comparacions internacionals desfavorables, allò que realment resulta preocupant té a veure amb una espiral de descens que no sembla tenir fi. Allò que, poèticament, en podríem dir “decadència”.
Ja he expressat en més d’una ocasió que determinades singularitats de l’educació catalana (culte acrític a la innovació, instauració militant d’una gestió pública neoliberal, excessiva credulitat respecte gurus indocumentats, tria a dit del professorat, elevats graus de segregació…) són factors que agreugen el problema. Tanmateix seria deshonest si pensés que hi ha solucions fàcils per a un tema enormement complex i global. Perquè, si deixem de mirar-nos el melic, veurem que PIRLS, TIMSS i PISA, més enllà que puguin resultar mecanismes d’avaluació tan criticables com la seva patrocinadora OCDE, assenyalen una línia decreixent per a la pràctica totalitat dels països occidentals, en una tendència àmplia, llarga, i com a Catalunya, descendent.
Ja sabem del proverbi castellà “mal de muchos, consuelo de tontos”. Ara bé, que a la major part d’estats europeus hi hagi un patró similar ens hauria de fer pensar. Fer pensar que la cosa va més enllà de l’escola, i que té a veure amb fenòmens socials, econòmics, demogràfics i filosòfics profunds, i que sovint el que trobem a l’aula és el canari de la mina de carbó que assenyala la imminent explosió de grisú.
França, per exemple, amb la seva passió per l’administració eficaç, l’homogeneïtat del sistema i el prestigi institucional perdut podria resultar un bon exemple. El seu centralista ministeri d’educació porta dècades avaluant exhaustivament els resultats dels alumnes. En un article del professor Tino Delable al número d’aquest setembre de la revista École Démocratique recordava com, en les proves estandarditzades que les escoles franceses fan als alumnes d’11 anys es constata una davallada contundent de registres; de 250 punts de mitjana el 1987 a 176 el 2019 (l’any anterior a la pandèmia). És una davallada que afecta tothom per igual, nens i nenes i la totalitat dels grups socials. Desapareixen pràcticament els alumnes excel·lents i s’incrementen els de rendiment baix i molt baix. Com a indicador interessant, cada any es fa el mateix dictat. El 1987 el 13% feien menys de dues faltes; quaranta-dos anys després, no arriba al 2%. Pel que fa al nivell baix (10-15 faltes) s’ha passat del 26% al 63%. Paradoxalment, el percentatge d’alumnes que s’han graduat en secundària han passat del 35% al 80% de la població general.
Baixa el nivell educatiu? Resulta ben pertinent aquesta pregunta que es fa Nico Hirtt, professor luxemburgès, un dels màxims experts (i crítics) sobre l’ensenyament competencial i les polítiques educatives impulsades des dels organismes internacionals. Hirtt es fa aquesta pregunta en veu alta perquè es tracta d’una qüestió difícil de respondre i té moltes derivades filosòfiques i epistemològiques. És habitual que en molts debats s’argumenti la constant històrica a idealitzar els temps precedents i a menystenir les habilitats, sempre canviants, de les generacions més joves. També és freqüent considerar que cada contingent generacional, sotmès a les seves circumstàncies particulars, compensa alguns coneixements i habilitats velles per altres de noves i innovadores. Tanmateix, aquest respectat pensador marxista, poc sospitós de cert reaccionarisme que també s’instal·la en els debats educatius, afirma, al mateix número d’École Democratique que hi ha motius més que suficients per a la preocupació. No es tracta només del 72% de docents belgues, que en una enquesta recent contestaven afirmativament a la pregunta que encapçala aquest article, o el fet que vegin que un de cada tres alumnes tingui importants dificultats d’aprenentatge (la meitat en entorns desafavorits), sinó que les noves habilitats tecnològiques, sense les antigues analògiques, empenyen avall en aquesta espiral descendent. També resulten ben preocupants les recerques dels economistes noruecs Bernt Bratsberg i Ole Røgeberg en un article acadèmic publicat el 2018 segons el qual als països occidentals, d’ençà el canvi de segle, està caient el coeficient intel·lectual (IQ) una mitjana de set punts percentuals per dècada en el que es denomina efecte Flynn invers. En altres termes, per no se sap exactament quins motius (tot i que probablement ambientals, socials, familiars i institucionals) estem esdevenint més ximples.
Tot plegat es tracta d’una qüestió incòmoda, i on les responsabilitats semblen ben repartides. Probablement, la “nova economia”, que més que en el camp de les sofisticades tecnologies que ocupen a una minoria, s’estén entre allò que l’antropòleg David Graeber denominava com a “treballs de merda” (turisme, plataformes, repartidors, menjar ràpid…), caracteritzats per mínimes habilitats, poc sentit i un progressiu empobriment i proletarització, la destrucció sistemàtica de les classes mitjanes, i també la crisi d’institucions essencials com la família hi són al darrere d’aquesta situació.
Tanmateix, com el mateix Hirtt comenta, en aquesta degradació escolar, també intervé certa estupidesa intel·lectual de l’esquerra. Durant l’època de l’estat del benestar, l’escola, considerada sovint com a mecanisme classista, va servir a moltes persones de classe treballadora per promocionar i ascendir a les classes mitjanes (entre les quals l’autor d’aquest article). Malgrat que les institucions escolars sempre han tingut un component de selecció social, el cert és que l’esforç podia implicar una recompensa que, en una època nihilista i pessimista com l’actual, ja ningú no sembla trobar-la. En qualsevol cas, les institucions escolars tenien uns objectius, funcionament, arquitectura regles del joc reconeguts per a tothom. L’escola podia tenir un component classista, tanmateix feia servir un currículum comú i homogeni, que si es dominava, servia per escurçar diferències socials, si més no, diferències culturals. Les coses són molt diferents, actualment. Hi ha una epidèmia de segregació (sovint camuflada sota l’eufemisme de la diversitat), que empeny les societats occidentals a funcionar des de bombolles estanques.
I en aquesta situació, l’esquerra ha caigut de quatre potes en els seus mateixos paranys intel·lectuals. Menysté la meritocràcia com a classista. Actua amb un insultant paternalisme respecte les classes treballadores mirant de desacreditar la cultura acadèmica (que, fonamentalment, representa el codi cultural que permet tractar de tu a tu a les elits dominants) i vol estalviar qualsevol esforç i exigència a aquells alumnes “desafavorits” (eufemisme que amaga la insolent pobresa que s’ha eixamplat de Thatcher ençà). En el fons, reclama renunciar a qualsevol dinamisme social i accepta una estabilitat feudal en què els pobres es conformin amb la seva inferioritat cultural, i tot manllevant l’expressió de Neil Postman quan criticava la societat de l’espectacle, “es diverteixin fins a morir”. A partir del seu relativisme postmodern, qüestiona l’alta cultura, el coneixement científic, el llegat de la tradició, que titlla de “construcció cultural”. Aposta per unes pedagogies progressistes… que en realitat són reaccionàries. Perquè, com explica la pedagoga anarquista Ani Pérez a la seva tesi doctoral Las falsas alternativas, el que propicia és deixar els estudiants d’extracció social treballadora a la més freda intempèrie, tancats en l’estreta regió del seu interès, confinats en les fronteres segures de la seva ignorància, empesos vers l’abúlia crònica i sense ningú que pugui ensenyar-los a dominar els codis culturals, els llenguatges i els coneixements necessaris per interpretar el món (per tant, marxísticament, poder-lo canviar) i restar en condició d’igualtat intel·lectual respecte els seus antagonistes socials.
Pedagògicament, l’esquerra ha estat fent el joc al neoliberalisme perquè ha contribuït a desenvolupar aquesta devaluació deliberada del coneixement i la cultura proposada pels organismes financers internacionals, i materialitzada en ensenyaments competencials i aproximacions pedagògiques (com ara el desacreditat treball per projectes) que tant defensen les elits empresarials a les seves trobades anuals de Davos. Una esquerra que es mostra al·lèrgica a l’excel·lència i l’esforç perquè, efectivament si té raó quan analitza que la meritocràcia és un joc amb les cartes marcades, la dura i crua realitat és que els més pobres han de realitzar esforços suplementaris per compensar les desigualtats d’origen. Perquè, fins ara, el que ha proposat, un anivellament a la baixa constatable en totes les avaluacions internacionals, representa un suïcidi civilitzacional (amb l’IQ baixant a tots els gèneres i condicions socials, propiciant una societat més ximple, conformista, resignada i feble). El relativisme filosòfic postmodern tan dominant en les idees i llenguatges progressistes, en aquest sentit, podria qualificar-se de cànnabis intel·lectual, que com ens recorda Emmanuel Todd, ens ha empès vers el nihilisme, l’abúlia i episodis amb certa paranoia. La seva obsessió contra els ensenyaments clàssics i les metodologies tradicionals (tan feixugues com moderadament eficaces), ens ha empès a un món de menyspreu pel coneixement i una vulnerabilitat respecte a gurus diversos que compensen aquest tarannà descregut tan nostre amb estranyes espiritualitats moderadament orientals i actituds polítiques intransigents, més sectàries que religioses. I tot plegat, ens han deixat clavats a un estrany rousseanisme caracteritzat per l’aversió a l’objectivitat, la infantilització perpètua i a la desvinculació de qualsevol ètica de la responsabilitat i el compromís. No ho veiem només a l’escola, sinó també en les estructures socials, polítiques i fins i tot en la intimitat de les famílies, on fins i tot assistim a certa desregulació dels afectes i l’scrolling de les relacions interpersonals.
Certament, servidor de vostès, que ha passat bona part del seu temps com a historiador a investigar el món social i cultural de l’anarquisme, troba molt a faltar determinats plantejaments pedagògics del moviment llibertari primigeni. L’anarcosindicalisme català (i d’això un autodidacta Salvador Seguí, lector de Stirner i Nietzsche en va teoritzar un munt, sobre la qüestió), considerava una obligació de tot militant adquirir una alta cultura que havia de permetre anivellar la societat. No és casualitat que la primera cosa que feia qualsevol secció sindical de la CNT fos fundar una biblioteca i una escola diürna per als fills dels afiliats, i una de nocturna per als adults. De fet, en la pedagogia llibertària, amb personatges com Ferrer i Guàrdia, Albà Rosell, el primer Pau Vila o Joan Puig Elias, es parlava d’educació integral, en el sentit que la institució escolar havia d’assegurar una alta cultura científica, artística i literària, juntament amb l’aprenentatge d’un ofici útil per a la societat. Una de les experiències poc recordades per la història oficial ens remet a l’exemple de l’Escola Natura del Clot, organitzada per Puig Elies, i que acollia els fills de treballadors, especialment de la indústria tèxtil. Vaig tenir l’oportunitat de tenir relació personal amb un dels seus antics alumnes, Diego Camacho, conegut amb el pseudònim d’Abel Paz, qui, en les seves memòries explicava precisament això, uns plantejaments pedagògics relativament convencionals, amb una elevada ambició intel·lectual. Abel Paz, amb una escolarització que no va ultrapassar els catorze anys va esdevenir un dels millors historiadors sobre el moviment llibertari, biògraf de Durruti, i un dels pocs catalans traduït al turc, l’àrab o el japonès. Des d’aquestes escoles s’estimulava l’esforç, el rigor, l’autodisciplina i sobretot l’ambició militant de construir una societat més justa, per a la qual, el més humil proletari havia de ser conscient que, com explicava la revista Estudios de València, a la revolució s’hi anava des de la cultura. Amb una esquerra com l’actual, partidària del conformisme i justificadora de la mediocritat, hem anat justament al contrari d’on hauríem d’anar a parar. Baixen els nivells educatius? Probablement baixen al nivell que hem situat les nostres ambicions col·lectives. Perquè malgrat tots els perquès, la mentalitat és sovint tant o més determinant que les circumstàncies o els factors que ens arrosseguen vers la decadència.
