A Madrid no poden entendre que Lisboa prefereixi fer un AVE Lisboa-Porto-Vigo i Galícia abans que a la capital espanyola. Però a Portugal ho tenen claríssim: la prioritat estratègica portuguesa és construir un eix ferroviari atlàntic o cèltic. És a dir, no estan disposats a sotmetre’s al centralisme madrileny.
Fa pocs dies, el govern portuguès ha tornat a girar l’esquena al gran parany que representa la famosa Espanya radial, amb paraules tan amables com contundents del seu primer ministre, António Costa: “Espanya és molt bonica, però no és només Madrid“.
Com no podia ser d’altra manera, la resposta del govern espanyol és la clàssica: posar totes les traves possibles al projecte portuguès que ha gosat qüestionar una idea central del nacionalisme espanyol, que tot ha de començar i acabar a Madrid. El mateix que fan i faran amb Catalunya, mentre puguin fer-ho.
Els portuguesos van estar de sort el 1640. Gràcies a ser independents, ara poden imaginar i intentar construir una península ibèrica molt diferent, perquè no tenen gens de ganes d’acabar a l’òrbita de Madrid i esdevenir una colònia de fet.
Si Catalunya fos ara mateix independent, estaria fent més o menys com Portugal: apostar per un eix mediterrani potent, del País Valencià a Montpeller, ben connectat amb ses illes, així com amb la costa murciana i andalusa. Just el que no interessa a Madrid, mira tu quina casualitat.
Amb el temps, ens anem adonant que l’AVE en realitat no és un tren. En cas d’haver-ho sabut, no hauríem aplaudit tant el 2008, quan va arribar a Barcelona…
Espanya, com a país de vocació imperial, no és país de trenets de rodalies i tramvies d’estar per casa, sinó de trens imperials com l’AVE. No importa que no tingui gaire lògica ferroviària que només la Xina hagi bastit una xarxa més llarga d’alta velocitat, no importa que la majoria de línies tinguin pocs viatgers, no importen els costos… Perquè no és un tren. Com bé han entès a Portugal, és una via cap a un imperi ibèric, i això no té preu. Aquesta és la raó per la qual, en les etapes de crisi, es pot retallar tot menys el pressupost de l’AVE. Pressupostàriament, és intocable. Les rodalies, que es fotin. I si són catalanes, encara més.
L’AVE és la gran aspiradora de recursos, de persones, de poder, de relacions, al servei de Madrid. Quan es posen poètics, diuen que contribueix a “vertebrar Espanya”, però en realitat el que aconseguirà és convertir-la en un desert empobrit al servei del centralisme del “quilòmetre zero”, a la Puerta del Sol. Perquè Madrid no comparteix ni reparteix, s’ho queda tot i mai no en tindrà prou.
Per altra banda, l’Estat espanyol té plans (ara en “stand by”) per multiplicar per dos l’actual xarxa, d’uns tres mil quilòmetres, un projecte que implicaria invertir uns 73.000 milions d’euros, a afegir als més de 55.000 ja invertits i als costos de manteniment i de subvenció més o menys camuflada. De rodalies, res, però de grandesa, aquí n’hi ha per donar i per vendre!
Per arrodonir el projecte imperial, només els faltaria un AVE a Andorra (seria molt millor que l’aeroport de la Seu, de cara a espanyolitzar el petit país català dels Pirineus), un altre a Gibraltar i un túnel d’alta velocitat a Ceuta i Melilla. Així completarien l’operació de control total de la península ibèrica, utilitzant trens en comptes de tancs.
Una jugada intel·ligent, sens dubte, perquè poquíssima gent es queixa de la immensa quantitat de diners esmerçats en una estratègia que sembla ferroviària, però que en realitat és una eina nacionalista, colonial i imperialista, al servei de l’extracció de recursos de tota la península.
Ara, l’únic que impedeix culminar l’operació és la tossuderia ferroviària de Portugal, que no es deixarà prendre el pèl per acabar de consolidar la megacapital ibèrica…
La de maldecaps que s’haurien estalviat al Madrid del segle XXI si en el llunyà 1640 Espanya hagués tingut capacitat de combatre a dos fronts al mateix temps, a Catalunya i Portugal… Si algú no entén encara per a què serveix la independència, aquí pot trobar algunes pistes.

