El 23 de març va fer cinquanta anys de l’entrada en vigor, l’any 1976, del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, aprovat per les Nacions Unides el 1966. Aquest instrument jurídic estableix, en l’article 1, un principi d’una claredat inequívoca: “Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació”. Aquest dret inclou la facultat de decidir lliurement el propi estatus polític i d’impulsar el desenvolupament econòmic, social i cultural. No es tracta d’una declaració retòrica, sinó d’un principi jurídic central del dret internacional contemporani.
Aquest mandat no és aliè a l’Estat espanyol. Espanya va signar el Pacte el 1976 i el va ratificar el 1977, assumint així l’obligació de respectar i garantir els drets que s’hi reconeixen, inclòs el dret a l’autodeterminació. A més, la mateixa Constitució espanyola estableix, en l’article 10, que les normes relatives als drets fonamentals s’han d’interpretar d’acord amb els tractats internacionals ratificats per l’Estat. Això situa el dret a l’autodeterminació dins el marc jurídic que hauria d’orientar la interpretació dels drets i llibertats també a l’Estat espanyol.
La història recent confirma que l’autodeterminació no és una excepció, sinó una realitat normalitzada. L’any 1966, quan es va aprovar el Pacte, les Nacions Unides comptaven amb 122 estats membres; avui en són 193. Aquest increment reflecteix el fet que desenes de pobles han exercit el seu dret a decidir i han esdevingut estats independents. Lluny de ser una anomalia, la independència és una de les formes habituals de resolució de conflictes polítics de caràcter nacional en el marc del dret internacional. Negar aquesta evidència és ignorar la història contemporània.
En aquest context, és especialment rellevant el pronunciament del Tribunal Internacional de Justícia del 22 de juliol de 2010, arran de la declaració d’independència de Kosovo. El tribunal va concloure que el dret internacional general no conté cap prohibició de les declaracions d’independència. La seva anàlisi de la pràctica internacional dels darrers segles apunta clarament en aquesta direcció, i delimita el principi d’integritat territorial a les relacions entre estats, no com un límit absolut a les aspiracions polítiques dels pobles.
En paral·lel, en l’actual context internacional, marcat per conflictes com la guerra d’Ucraïna o l’Iran, són nombroses les crides a respectar el dret internacional. Institucions com la Unió Europea i dirigents polítics com Pedro Sánchez apel·len reiteradament a la necessitat de respectar les normes i els principis que regeixen la comunitat internacional. Però aquesta exigència perd credibilitat quan s’aplica de manera selectiva. Aquestes apel·lacions reforcen la centralitat d’un marc jurídic que inclou, també, el dret a l’autodeterminació. No hi ha dret internacional a la carta, si es reclama per a uns casos, també ha de ser reconegut en d’altres. No es pot invocar el dret internacional quan convé i desatendre’l quan interpel·la l’estructura mateixa de l’Estat.
Finalment, cal tenir presents les evidències històriques. Cap poble ha accedit a la independència sense exercir-la. El reconeixement internacional acostuma a ser conseqüència —no causa— d’un procés previ d’autodeterminació, que implica decisió política, persistència i, sovint, sacrificis. En aquest sentit, el futur polític de Catalunya depèn, en última instància, de la seva pròpia capacitat d’actuar com a subjecte polític sabent i assumint que l’Estat espanyol respondrà amb violència i repressió. Cap dret no es materialitza per inèrcia, ni cap reconeixement s’atorga sense una voluntat clara i sostinguda d’exercir-lo. Esperar que algú autoritzi l’exercici d’un dret és, simplement, renunciar-hi.
Catalunya no té un problema de manca de dret. Té un problema de voluntat i d’estratègia. El dret a l’autodeterminació existeix, és vigent i és aplicable. La qüestió és si s’està disposat a assumir el cost d’exercir-lo. Perquè, al capdavall, aquesta és l’única veritat incòmoda: l’autodeterminació no es demana. S’exerceix. I si no s’exerceix, no existeix.
