La desfeta independentista a les eleccions del 12-M és de tal magnitud que obliga tots els partits i entitats independentistes a prendre decisions. No es pot seguir fent veure que aquí no ha passat res, perquè després del dia 10 de juny hi haurà una majoria espanyolista al Parlament. I per molt que s’estiri el xiclet, és evident que sense majoria parlamentària independentista no hi pot haver un govern que treballi per fer la independència.
No seré jo qui menystengui les raons per intentar blocar una possible investidura de Salvador Illa, o negar-li qualsevol suport per governar. És el que cal fer. L’estabilitat autonòmica és enemiga de la independència. Però els números són els que són, i passaran per damunt de qualsevol que els vulgui ignorar o faci volar coloms. L’independentisme, malauradament, ha entrat en fase de resistència. Com més aviat ho assumim, millor.
L’adaptació a la fase de resistència requereix molts canvis. Requereix repensar moltes coses. Som al punt que tot el temps dedicat a llepar-nos les ferides o buscar culpables és temps que no es dedica a organitzar un futur que no serà fàcil. I a la vegada no podem passar per alt que els votants han decidit enviar el lideratge independentista al racó de pensar. El relleu que va demanar Jordi Cuixart el dia de la seua retirada per sorpresa, és ja inajornable.
L’Estat pensa que ha derrotat l’independentisme. Però de fet només han estat derrotats els partits independentistes. Més concretament, s’han infligit una autoderrota, conseqüència d’haver malbaratat tres majories absolutes. En canvi, la voluntat d’existir com a nació diferenciada, que només pot sobreviure amb el seu propi estat, no ha estat mai derrotada. Ha resistit guerres i dictadures, i també resistirà l’anestèsia socialista.
La fase de resistència no ha de ser necessàriament llarga. Però ha de ser. I ha de consistir fonamentalment a impedir la normalització d’aquest escenari de manca de democràcia que s’ha imposat. En efecte, per aturar la independència s’han segrestat i eliminat rivals polítics, s’ha dinamitat el funcionament del Parlament i s’ha amenaçat amb la presó, la ruïna o la inhabilitació tota la classe política i les elits funcionarials. Resignar-nos davant d’això ens porta a perdre-ho tot.
Vivim en un règim de terror polític. I el pitjor de tot és que els partits polítics s’hi han acomodat i adaptat. Han decidit que la seua quota del pastís autonòmic, gestionant el “mentrestant” era massa important per deixar-la perdre. Però a l’hora de la veritat, es torna a demostrar que aquells que accepten triar entre seguretat i llibertat, acaben sense ni una cosa ni l’altra. Renunciar a la democràcia per mantenir el que queda l’autonomia ha estat un negoci fallit.
El xantatge polític permanent continuarà. Si no acceptam el terror polític dirigit pel PSOE, les coses poden ser pitjors. Al cap i a la fi, ara ens tenen segrestats com a poble sense necessitat de tancar-nos a la presó físicament. Ens caldrà molta fortalesa estratègica i discursiva per no renunciar a tot amb la simple amenaça del PP. Pedro Sánchez ja ha avisat que serà ell o el caos. Una extorsió permanent.
Tenim molts deures per fer en aquest aterratge a la fase de resistència. Però si hagués d’identificar prioritats, una de les tasques més urgents és activar el sentiment de dignitat nacional. És un intangible, quelcom difícil de mesurar. I, tanmateix, és un ingredient imprescindible de qualsevol lluita per la llibertat. És posar en pràctica la idea que hi ha coses innegociables. Que justament perquè no ens les poden prendre, no hi podem renunciar mai.
La resistència comença per aquí: cal situar la dignitat al centre. Fer-ho és començar a guanyar. Perquè la dignitat és el poder immens que permet a una dona sola i desarmada fer caure el règim de segregació racial. I té una força inesgotable justament perquè com més l’ataquen més creix. T’ho poden prendre tot (els béns, la llibertat, o fins i tot la vida) però la teua dignitat no farà més que créixer.
Certament, de dignitat no es menja. I aquesta és precisament la primera trampa discursiva que cal desmuntar. La dignitat no es menja, però sense dignitat no ets. No hi ha identitat sense dignitat. Sense existir no pots tenir res. Sense identitat, qui menja, si té la sort de fer-ho, ja no ets tu. La resistència comença per aquí. Per assumir que hi ha coses fins i tot més importants que les coses de menjar.
