Llegeixo a un diari: “Alejo Vidal Quadras acusa el règim de l’Iran del seu intent d’assassinat”. Llegeixo a un altre diari, un altre dia: “La intel·ligència espanyola creu que el Kremlin va ordenar assassinar un desertor rus a Alacant”. I, sorprenentment, no en llegeixo gran cosa més. La meva sorpresa –confesso que en part purament retòrica- és perquè tinc la sensació que en gairebé qualsevol Estat del món la sospita d’una actuació en el seu territori d’uns serveis d’intel·ligència estrangers, duent a terme atemptats contra ciutadans propis o residents, hauria estat considerat un acte de profunda hostilitat i hauria comportat un debat molt considerable en l’opinió pública, amb conseqüències polítiques, sobretot en la política exterior. Un debat, per una banda, sobre les prioritats i l’eficàcia dels mateixos serveis d’intel·ligència i un debat sobre l’orientació de la seva diplomàcia, si es confirmaven les responsabilitats d’altres països en accions terroristes dins del territori propi.
Continuo amb la sorpresa retòrica, em semblava curiós que una opinió pública i publicada com l’espanyola, que ha dedicat una atenció tan extraordinària a uns suposats i fragilíssims indicis sobre l’actuació d’una fantasiosa trama russa no tingui gaire interès en fets més obvis i en sospites més sòlides d’intervenció estrangera. De la mateixa manera que una opinió pública i publicada –i un aparell judicial- que té una atenció obsessiva a veure si un lamentable i atzarós atac de cor es pot arribar a considerar pels pèls una acció terrorista pari tan poca atenció a un atemptat que deixa ferit un polític espanyol o que acaba amb la mort d’una persona que resideix al país.
Diria que uns atemptats com el que va ferir Vidal Quadras o el que va matar un ciutadà rus a la Vila-joiosa, si existia alguna sospita més o menys fonamentada –Vidal Quadras la considera fonamentada del tot– de l’autoria material o intel·lectual d’un servei d’intel·ligència estranger, provocarien a qualsevol país del món, democràcies consolidades incloses, un debat sobre com han d’actuar els mateixos serveis d’intel·ligència contra aquests actes hostils, que representen ingerències inacceptables. Sobre quins mitjans, quines orientacions, quines prioritats han de tenir els serveis d’intel·ligència, que tenen per objectiu protegir els mateixos ciutadans i residents, més que no pas vigilar-los i controlar-los. I en això és irrellevant quina és la ideologia d’Alejo Vidal Quadras o quins fets es poden atribuir al pilot rus assassinat a la Vila-joiosa. S’estigui d’acord en alguna cosa amb Vidal Quadras o no s’hi estigui gens d’acord amb res, sembla obvi que van atemptar contra la seva vida pels seus posicionaments polítics. I si el pilot rus havia comès algun delicte a Rússia –delicte real, no delicte polític-, el mecanisme hauria estat sol·licitar-ne l’extradició.
Al marge de la confiança en els sistemes de seguretat de l’Estat, semblaria normal que aquests atemptats generin encara un altre debat públic, de caràcter polític. Si hi ha sospites fonamentades que darrere els atemptats hi ha serveis d’intel·ligència d’altres Estats, i encara més si n’hi hagués la certesa, sembla normal que l’opinió pública es pregunti com hauria de ser la relació diplomàtica amb els països als quals se suposa o se sap autors d’aquesta ingerència hostil. En aquest cas, amb Rússia i amb l’Iran. I aquí apareix una altra sorpresa, si volen també retòrica. Pel que fa a Rússia, i amb la guerra d’Ucraïna com a conflicte principal, la diplomàcia espanyola apareix força alineada amb el conjunt de la diplomàcia occidental en el suport a Ucraïna, tot i que probablement en la franja de més tebior. Espanya ha convocat a l’ambaixador rus després de la mort de Navalni i ha enviat ajuda militar a Ucraïna. En canvi, en el cas de l’Iran, la diplomàcia espanyola s’ha desmarcat a través de les seves declaracions i d’algunes decisions pràctiques del gruix central del bloc occidental, fins al punt que la política exterior espanyola ha estat agraïda i aplaudida per algunes de les franquícies iranianes en la zona, considerant que era substancialment diferent i més favorable a les posicions mantingudes per l’Iran que la dels principals països europeus i occidentals. En qualsevol cas, ningú no sembla plantejar-se que el fet que s’hagi produït en territori espanyol contra un ciutadà espanyol un atemptat del qual se sospita –sense poder-la afirmar– una inspiració oficial iraniana hagi de tenir cap repercussió en les posicions de la diplomàcia espanyola en relació amb aquest país i als seus interessos polítics. Com si fossin coses que no haurien de tenir res a veure.
Per què aquests dos atemptats en territoris espanyols que algú ha atribuït públicament a serveis d’intel·ligència d’altres països no han generat cap mena de debat polític ni sobre qüestions de seguretat ni sobre qüestions de política exterior a Espanya, sinó que han estat rebuts amb una sobtant indiferència, com si fossin la cosa més normal del món? Jo diria que, fonamentalment, perquè l’Estat espanyol manté viva una herència aïllacionista entotsolada, dins de la qual la política exterior és només una carpeta subsidiària de la política interior. Espanya no té política exterior: té els seus debats i els seus problemes interns, i fa servir la política exterior d’una manera instrumental per a aquests problemes o debats interns. Fins i tot polítiques genèriques, com la que s’anomena eufemísticament de defensa i que en realitat vol dir sobre el paper i les prioritats de l’exèrcit o dels serveis d’intel·ligència, que normalment tenen una mirada cap a l’exterior, a Espanya són pensades majoritàriament i sovint exclusivament en clau interna. Espanya no ha participat en els grans conflictes internacionals dels últims dos segles, i, en canvi, ha tingut un munt de guerres civils. La seva política de defensa no mira cap enfora, mira cap endins. Li importen més el control interior i els que considera perills interiors que els possibles perills exteriors i la seguretat respecte a aquests perills.
Quins són aquests debats interiors que substitueixen o instrumentalitzen la política exterior? Fonamentalment dos. Un seria el que s’anomena, també eufemísticament, la qüestió territorial o la qüestió nacional, i que es refereix a la defensa de la unitat d’Espanya. L’altra, la confrontació interna en termes de polarització discursiva entre les dretes i les esquerres. Espanya no reconeix Kosovo, posem per cas, no pas perquè consideri que això és el millor per a la pau als Balcans o per als interessos espanyols a la zona. No ho fa perquè no vol que un reconeixement d’independència tingui un efecte mirall sobre Catalunya o Euskadi. És només un exemple. I en l’altre tipus de debats, en general els posicionaments espanyols en política exterior no responen a una anàlisi seriosa dels conflictes internacionals, de les seves conseqüències i els seus efectes, tant des de la perspectiva de l’interès com de la justícia, sinó a una gesticulació per semblar molt d’esquerres o molt de dretes en el debat interior hispano-hispànic. Un postureig que, perquè funcioni en aquest debat intern, ha de ser el més simplista, maniquea i esquemàtica possible. I ara toca, al govern espanyol, gesticular en política exterior per demostrar que és molt d’esquerres. Perquè és el que necessita per continuar manant, buscar la polarització estètica amb una dreta espanyola no menys gesticuladora que ell, en política exterior. Quan l’Estat espanyol i els seus principals actors polítics parlen de fora estan parlant en realitat de dins. No els importa el que passa a fora. Aïllacionistes, només els preocupa el que passa o pot passar dins. I els atemptats contra Vidal Quadras o contra el pilot rus són dins, però en una lògica de fora. Per provocar l’atenció política i mediàtica, haurien de ser utilitzables en els debats interns sobre els problemes interns. Imaginin què hauria passat si la sospita fos que l’atemptat contra Vidal Quadras era d’inspiració independentista, per remot que fos, no pas iraniana! Si no són aprofitables en el debat intern, els atemptats, per polítics que siguin, no van a la pàgina de política, que és on haurien d’anar. Van a la pàgina de successos.
