L’últim article que vaig escriure en defensa de l’abstenció, poc abans de les eleccions espanyoles, es titulava “L’abstenció important” i venia a dir que l’abstenció que realment podria fer mal als partits del Procés seria la de les eleccions catalanes. El termòmetre de Twitter ja indicava que molta gent es prenia aquella abstenció com un mer avís i, com era d’esperar, ara hi ha tot de gent que, malgrat haver-se abstingut l’estiu passat, diu que el 12M votarà. Molts argumenten que l’abstenció no va servir de res. Ho il·lustra molt bé una piulada de l’empresari Kim Dorca, que va a les llistes d’Alhora: “L’abstenció no ha fet canviar la traïció dels partits processistes. Han investit Sánchez i tota la martingala. L’abstenció no ha funcionat”. Cal ser molt naïf, o molt cínic, per mostrar l’abstenció com un mecanisme per reformar els partits. Dir això és no entendre res o, encara pitjor, fer veure que no ho entens.
Al règim de Vichy no se’l pot reformar. Si volem fer la independència, el que necessitem és que caigui. Bàsicament perquè Espanya, a Catalunya, sense Vichy no és res. Sense els intermediaris catalans, sense aquesta elit política i cultural que porta dècades -i segles!- col·laborant amb els nostres ocupadors a canvi d’una mica de dineret i de poderet, sense aquesta cúpula avariciosa i petita, l’Espanya del segle XXI ja no pot retenir Catalunya. Per això Espanya de vegades els estreny però mai no els escanya, perquè els necessita per a rematar el procés de substitució. El Primer d’Octubre ens hauria de servir, com a mínim, per aprendre que fins que no caigui Vichy, no tindrem res a fer.
Doncs bé, els partits “alternatius”, amb les seves idees i les seves propostes, no apunten contra Vichy. D’entrada, tant Aliança Catalana com Alhora no han descartat facilitar la investidura de Puigdemont o d’Aragonès. És a dir, que si Junts o ERC es comprometen a fer ics, aquests partits estarien disposats a lliurar-los el Govern. Tant és si al final ho fan o no, el que compta és que ja han admès que existeix aquesta possibilitat. I això ho diu tot. Diu que el seu objectiu no és enderrocar el règim col·laboracionista sinó fer-lo més passable. Pretenen fer amb els partits de Vichy el que ells fan amb Espanya: mirar de reformar-la, pactar compromisos que no es compliran, blanquejar un règim que impedeix el nostre alliberament nacional. Si aquests partits volguessin rebentar Vichy, dirien que un govern de Junts o d’ERC seria igual o pitjor que un del PSC i que, per tant, de la mateixa manera que ni els passa pel cap la possibilitat d’investir un president unionista, no tenen cap intenció de facilitar un govern de col·laboracionistes. I també dirien que, en cas d’entrar al Parlament, estaran quatre anys picant pedra contra Vichy, no contra Madrid.
Sílvia Orriols, com ja vaig argumentar en un altre article, com que prioritza de manera molt evident l’eix ideològic a l’eix nacional, a Vichy li va que ni pintada. Pel que fa a Jordi Graupera, ell diu que Alhora vol fer una política que evidenciï el conflicte entre Catalunya i Espanya, a diferència dels partits actuals, que busquen la pacificació del conflicte. Això és el que calia fer el 2019, quan ens vam presentar a unes eleccions municipals en un moment en què els catalans encara anaven amb llacet i estaven convençuts que els polítics s’havien sacrificat per ells. Ara les coses són molt diferents. Els votants d’ERC i de Junts estan que es maten, Junqueras és l’home més insultat de Catalunya i Puigdemont ja s’ha suïcidat com a líder independentista -i això és així acabi o no sent president. Per tant, ara la prioritat no és fer evident el conflicte amb Espanya, ara el que cal és fer evident el conflicte entre Catalunya i Vichy. Fixeu-vos que la proposta d’Alhora de fer una doble xarxa lingüística a les escoles no és una manera de combatre els governs col·laboracionistes, sinó d’adaptar-s’hi. Quan Júlia Ojeda, que també va a les llistes d’Alhora, diu que la immersió no es pot aplicar perquè tenim “una administració subordinada a la jurisprudència espanyola”, en el fons està reconeixent que la doble xarxa no és el millor model pel país sinó el millor model que el país es pot permetre en les circumstàncies actuals. Volen fer política de peix al cove amb Vichy. De fet, aquesta política curterminista i pacificadora és la mateixa que tenen els partits processistes amb l’Estat. Com que no es veuen amb forces per vèncer-lo, s’hi adapten.
Amb tot, ara que ERC, Junts i la CUP ja no tenen més corda per amagar-se darrere la llagrimeta, ara que ja han perdut tota la credibilitat, ara que l’aigua ja ha entrat al vaixell, l’últim que necessitem són partits “alternatius” que vinguin a tapar forats amb uns quants pedaços. Per això, en aquest context, l’abstenció és l’única opció útil, perquè és l’únic canó que apunta contra Vichy. Perquè, a diferència dels vots que rebin AC o Alhora, els vots que no s’emetin són vots que els partits processistes no podran controlar mai. Això és el que veritablement els traurà poder, així és com els podem rematar. I llavors ja podrem lluitar contra Espanya, ara sí, per guanyar.
