A ase magre, tot són mosques. Poc més o menys és el que li està passant a l’independentisme amb les eleccions que vindran el 12 de maig. Sincerament, no esperava grans idees o discursos. Els relats dels principals protagonistes (nous o vells) són previsibles. Com ja és habitual des de fa anys, tot es redueix a un combat de titulars als mitjans de comunicació o a les xarxes socials. Qui li digui cul d’olla a l’altre amb més sonoritat, s’emporta els aplaudiments de la seva claca. Som un cas excepcional? En absolut.
Ens plagui o no, totes les campanyes estan tallades pel mateix patró. Aquí o allà on sigui. És el pa que s’hi dona i ens cal acceptar-ho. Però les coses comencen a embolicar-se de forma preocupant quan apareixen els anomenats “vetos”. Són perillosos perquè se’n deriven unes interpretacions que no són precisament demostratives d’un esperit liberal i democràtic.
Naturalment, m’estic referint a la polèmica sorgida arran de la invitació de l’ANC de Sabadell al partit Aliança Catalana en un cicle d’actes on havien de participar altres formacions independentistes. Sembla que les pressions d’ERC i la CUP han estat el detonant de tot plegat. Podria arribar a entendre que els seus representants no volguessin compartir debat amb els membres del partit extraparlamentari, al qual anomenen frívolament “feixista”. Cadascú seu amb qui vol.
Sembla ser, però, que el concepte de llibertat és peculiar en segons qui. Acaba allà on no els complau el que puguin dir uns altres. Quan llegia la notícia, no podia deixar de recordar (podeu fer una cerca a Google) les grans quantitats d’actes i manifestacions que ERC, la CUP i la mateixa ANC han fet aquests darrers anys en favor de… la llibertat d’expressió.
Tampoc no em treia del cap una cosa que fa anys que denuncio: ens tracten com a infants polítics. Per què, és clar, si aquests d’Aliança Catalana són tant d’extrema dreta, xenòfobs i feixistes, no ho sabrem veure els socis de l’ANC? Paguem una quota perquè ens diguin el que està bé o malament? No recordo que dins els principis fundacionals de l’entitat hi figurés aquest punt. Som prou grandets per saber el que està bé o no.
Personalment, vaig patir un procés judicial a l’Audiència Nacional espanyola fa uns anys per escriure un manifest contra el Borbó i l’himne espanyol que va desembocar en una monumental xiulada al Camp Nou el juny del 2015. Em va costar molts disgustos en l’àmbit personal i professional, però vaig guanyar tot fent bandera de la llibertat d’expressió. Era la meva divisa insubornable i sempre m’hi vaig mantenir ferm. A partir d’aquell moment, la figura de Felip VI i els símbols espanyols són més vulnerables.
Seria trist per Catalunya que, mentre guanyem batalles contra Espanya en favor del sagrat dret a discrepar, alguns dels nostres vulguin posar a la foguera de l’opinió pública a compatriotes que no opinen com voldríem. Si caiem en aquest pou, no serem res més que un moviment sectari i mesquí.
