Si rellegim la literatura de tota la vida sobre el conflicte per excel·lència del Pròxim Orient –tot i que el Pròxim Orient és ric en conflictes diversos i contradictoris-, veurem que es presenta fonamentalment comuna confrontació entre el món àrab i Israel. Des de l’any 1948, les guerres són entre Israel i el món àrab. Parlem del conflicte àrabo-israelià. Enfront d’Israel, el món àrab, solidaritzat amb els germans àrabs de Palestina. La paraula àrab és omnipresent. En canvi, si mirem la literatura que escriuen els protagonistes de la darrera escalada bèl·lica després dels atacs de Hamas contra població civil israeliana, veurem que la paraula “àrab” ha desaparegut. I ha aparegut de sobte per substituir-la la paraula “musulmà” que pràcticament no apareixia en la literatura anterior. Ja no és una crida al món àrab a enfrontar-se a Israel, sinó una crida al món musulmà. Hamas explica la seva acció a Israel com una defensa contra els intents de judaïtzar la mesquita d’Al Aqsa i crida a tots els musulmans del món a revoltar-se. El líder iranià Ali Jamenei diu que a ningú podrà aturar als musulmans en la lluita contra el règim sionista. La Jihad islàmica, que va participar en l’acció que ha iniciat aquesta escalada, la considera com un episodi local d’un enfrontament global entre el món musulmà i els infidels. Les referències al món àrab han desaparegut del discurs. Les referències al món musulmà les han substituïdes.
Aquest canvi de llenguatge no és casual. Està ple de significat. Com tothom sap, àrab i musulmà no són sinònims. Ni tots els àrabs són musulmans ni tots els musulmans són àrabs, per dir-ho esquemàticament. Àrab és un concepte que podríem considerar ètnic o nacional: hi ha àrabs musulmans, àrabs cristians, àrabs ateus, àrabs drusos… Musulmà és un concepte religiós, no nacional i ètnic. Hi ha musulmans d’orígens absolutament diversos (perses, kurds, turcs, amazics, subsaharians, per exemple). Per tant, el canvi en la paraula és també un canvi en l’eix del conflicte: si parlem del conflicte entre Israel i el món àrab estem parlant d’un conflicte nacional, que remet a un problema de fronteres. Si parlem a un conflicte entre el món musulmà i Israel, com a part del món occidental, estem parlant d’un conflicte religiós que remet a un problema de models de societat i de valors. Per entendre’ns, si el conflicte és religiós, l’acció de Hamas i la Jihad islàmica va també contra els àrabs d’altres confessions, contra el nombre molt important d’àrabs cristians –que havien tingut un paper destacat en el conflicte en tot el món del nacionalisme panarabista palestí i del Baas- i fins i tot contra els grans estat àrabs als que considera religiosament aigualits i traïdors.
Si més no en llenguatge, hem passat d’un conflicte àrabo-israelià a un conflicte entre el món musulmà i Israel, que de fet és un conflicte entre el món musulmà (tal com l’entén l’islamisme polític) i el món occidental. Per què? En part, per raons conjunturals. D’una banda, la direcció política del conflicte religiós, el món musulmà contra occident, l’exerceix el règim islamista de l’Iran, un país musulmà, però no àrab. I que es confronta amb els països àrabs que considera massa proclius a situar-se sota el paraigua occidental. Tot i que les franquícies iranianes a la zona, Hamàs o Hezbolà, entre d’altres, són àrabs (sunnites els de Hamas, xiïtes els de Hezbolà que operen al Líban), el seu patrocinador no és àrab sinó persa. Per tant, difícilment podria encapçalar una revolta del món àrab un govern que no és àrab, però que sí que pot encapçalar la revolta musulmana. Si Iran porta la batuta, i la porta, és lògica que la paraula àrab sigui substituïda per la paraula musulmà i que la lògica nacional i territorial sigui substituïda per la lògica religiosa i de models de societat.
Hi ha encara un altre factor. El conflicte àrabo-israelià ha estat sagnant. Hi ha hagut com a mínim quatre guerres declarades entre Israel i el món àrab, des del 1947. Però en el conflicte àrabo-israelià hi ha hagut molts factors de distensió. Segurament no prou ni prou ràpids, sobretot per a la població àrab de la zona, però no pas insignificants. La creació d’una Autoritat Nacional Palestina. El pes creixent dels àrabs israelians musulmans, catòlics o drusos, que tenen un paper molt important en la vida política, econòmica i cultural d’Israel i que formen part del seu establiment i de la seva imatge exterior, desmentint l’imaginari de l’apartheid. La retirada unilateral israeliana de la franja de Gaza. El fet que Israel tingui avui relacions de reconeixement pacífic amb els països àrabs limítrofs amb els quals ha estat moltes vegades en guerra: Jordània, Egipte, el Líban. El fet que les relacions entre Israel i bona part del món àrab s’hagin convertit o s’estiguin convertint en l’anomenat pacte d’Abraham, en relacions d’amistat i cooperació: l’Aràbia Saudita, Marroc, Dubai… No es pot dir que el conflicte àrabo-israelià estigui resolt, ni molt menys, però està molt menys malament que mai. Tot i els errors evidents dels governs de Netanyahu i la ineficàcia i la corrupció de l’Autoritat Nacional Paletina.
Per tant, quan es substitueix la paraula àrab per la paraula musulmà, com l’adversari d’Israel, s’està modificant no tan sols el llenguatge sinó també la naturalesa mateixa del conflicte. El conflicte àrabo-israelià era de territoris de fronteres, com són els conflictes nacionals. Sense resoldre, però millorant o no empitjorant. En canvi, el conflicte entre el món musulmà i Israel com a avantguarda del món occidental, té una lògica absolutament diferent. No es tracta de fronteres ni de territoris, ni de recursos ni el benestar de la població, sinó de models de societat. L’objectiu de Hamas no és crear un estat palestí, és crear una república islàmica, amb la xaria com a llei civil, segons el projecte de la seva matriu ideològica, els Germans Musulmans egipcis, i el seu patrocinador geopolític, l’Iran, que impugna l’ordre internacional sortit de la guerra freda amb hegemonia occidental. Per tant, quan algú ara, davant de la terrible crisi actual diu que la solució és la creació de dos Estats, probablement encerta en la solució, però s’equivoca en el problema. Els dos estats probablement són la solució, però d’un altre problema no pas d’aquest. Un problema que té una altra lògica i uns altres interlocutors. En el conflicte àrabo-israelià, els àrabs criticaven o atacaven occident perquè era amic d’Israel. En el conflicte actual, plantejat en termes religiosos, com una defensa de la profanació occidental de la terra islàmica (Israel seria l’equivalent a les croades cristianes de l’edat mitjana), Israel és atacat perquè és amic d’occident. Llavors, des de Catalunya, seria pertinent la pegunta de si nosaltres som i volem ser occident. I en el cas que no volguéssim ser occident, què volem ser. En quin model de societat alternativa a l’occidental, com ho és la de Hamàs, l’Iran i la Jihad Islàmica, voldríem viure nosaltres i que visquessin els nostres fills.
