Per tot el que hem vist i escoltat aquests dies al Congrés espanyol en el debat d’investidura queda clar que, igual que la dreta de fa un segle mai va reconéixer la legitimitat de la II República, la dreta espanyola actual no reconeix la democràcia, per esquifida o minsa que aquesta siga. No li és útil ni garanteix el seu relat històric, el seu modus vivendi i la seua raó de ser. Ni l’accepten ni l’acceptaran.
Aquesta dreta, que ara se sent interpel·lada per l’independentisme català i pels moviments socials que treballen per la memòria democràtica i els drets socials i per les llibertats individuals i col·lectives, no ha estat mai una veritable representació política de la burgesia liberal, a diferència de la catalana i la basca, sinó que se sent i actua com a pura representació de l’oligarquia i dels terratinents hereus dels senyors de les guerres de depredació i conquesta, i dels seus interessos i valors classistes, ara ampliats també pel seu emparentament amb el capital via consells d’administració de les empreses, multinacionals i monopolis de l’IBEX 35 i similars.
La dreta, que ha estat jugant el joc de la democràcia durant les quatre dècades del Règim monàrquic del 78 mentre no s’ha qüestionat a fons el rol dels seus representats, ara veu l’amplitud del refús polític i social que provoca i es recompon, es lleva la màscara innecessària i apareix de nou com a neofalangista, neofranquista i neofeixista, apel·lant als valors rancis del militarisme i la conquesta com ja feia durant el franquisme, la 1ª i 2ª República i durant les llargues èpoques de les restauracions monàrquiques. I el monarca actual, ben pagat des de la seua trona, se sap la clau de volta d’una estructura piramidal basada en la rapacitat extractiva i el domini polític/militar/policial/judicial i la complicitat ideològica dels jerarques eclesiàstics.
Aquesta dreta no deixarà fluir mai la democràcia si aquesta no fa un salt qualitatiu en l’apoderament de la societat, de les societats, limitant de manera radicalment democràtica els seus privilegis. Aquest objectiu, però, necessita una nova arquitectura jurídica que no pot ser altra que la republicana per garantir l’espai de participació i llibertat necessaris que es sustente en les forces populars per al reconeixement i ampliació dels drets civils, socials i nacionals.
Amb aquest fi haurem de descobrir nous camins en un món canviant i en situacions de permanent bifurcació i de canvis, entre els avanços possibles i el perill del caos de la involució sistèmica. La història, però, també ens ha deixat marques indelebles del mínim que cal fer per a assegurar el futur. Les revolucions anglesa, francesa i la de les 13 colònies en són bons exemples.
També cal estudiar, per allò que va fer i pel que va deixar de fer, la I República espanyola, que va emergir després de quatre anys de lluita revolucionària inconclusa i que només va durar onze mesos, temps suficient per abolir l’esclavitud a Puerto Rico (encara colònia espanyola) i suprimir les quintes. A Catalunya es va proclamar l’Estat Català dins la Federació espanyola, però no va durar gaire, ja que es va dissoldre amb la simple promesa de retirada de l’exèrcit espanyol de Catalunya. Els onze titubejants mesos de República van donar pas a cinquanta-set anys de restauració monàrquica plens de corrupció, podridura, incompetència, dictadura, fam i misèria, opressió, repressió… i esforços titànics dels pobles per sobreviure.
La II República, guanyada pels pobles, boicotejada salvatgement per la dreta des del primer dia, i amb els dubtes polítics dels primmirats de sempre, no va exercir mai amb la determinació necessària per a impedir la seua reversió.
Així, lleis importants com la del divorci, el matrimoni civil, la jornada de vuit hores, o les diverses iniciatives per a la reforma agrària, no van anar acompanyades de l’energia democràtica suficient per aimpedir que el monarca d’aleshores, besavi de l’actual monarca, s’emportara una fortuna de 85 milions de pessetes, que torturadors i assassins dels líders sindicals i polítics fugiren plàcidament, que els requetés anaren a fer pràctiques militars a la Itàlia de Mussolini, mentre que per altra banda continuaven reprimint-se amb la mateixa brutalitat que abans les vagues obreres o el camperolat quan intentaven mitigar la fam de les seues famílies amb la recollida dels fruits caiguts dels arbres o es limitava l’ànsia de les llibertats nacionals en migrats estatuts d’autonomia. Al País Valencià ni estatut arribàrem a tenir.
Rere el genocidi franquista i els quaranta anys de dictadura, la ruptura democràtica que hauria d’haver-hi fet neteja en els aparells del règim va quedar en una reforma pactada que va servir sobretot per a blanquejar el que quedava de la dictadura i els seus hereus, els mateixos que avui s’oposen amb ungles i dents a qualsevol mena de canvi social o de reconeixement de drets individuals i col·lectius. Aquest és el problema. Ni el procés independentista català o basc, ni les reivindicacions de les dones, ni les lluites socials… el problema és que aquesta dreta espanyola farà el que calga per aferrar-se als poders oligàrquics heretats i només mantindrà la seua màscara democràtica mentre li siga útil. Ni és democràtica ni ha acceptat mai plenament la democràcia.
En aquestes circumstàncies pot semblar una bona idea una aliança dels pobles que lluiten per la seua independència amb les forces democràtiques i populars d’àmbit espanyol. Sí, no hi ha cap dubte que hi ha ací una finestra d’oportunitat, sempre que tinguem clar que no hi ha d’haver cap supeditació i que això només serà possible de manera eficient quan l’esquerres espanyoles siguen veritablement autònomes dels aparells de dominació i control que l’oligarquia va anar teixint a través dels anys. Això suposaria, clar i ras, desembarassar-se de tots els lligams, llasts i interessos que aquestes esquerres hi han anat forjant durant les darreres dècades.
El camí, doncs, ja és ben sabut, lluitar i acumular forces amb l’objectiu republicà. República, Repúbliques, com a garantia de llibertat i democràcia. Radicalitat democràtica per a guanyar-les, omplint-les de continguts socials i llibertats, fer múscul per a defensar-les sense caure en les errades històriques del bonisme i el pactisme amb els que mai acceptaran ni la llibertat individual i col·lectiva ni la igualtat ni la solidaritat.
