L’única manera que tenen els partits processistes de justificar la rendició humiliant que suposa l’amnistia és intentar fer creure a l’electorat que la cessió és dels espanyols i no nostra. En aquesta línia ja hem vist com s’apunta que Salvador Illa i la resta del PSOE de Catalunya anuncien que reduiran el català a l’escola a un 33% com a màxim, que és el model del PP a les Balears, perquè els hem humiliat.
Crec que és evident que és al contrari, que ara que els estem amnistiant nosaltres a ells i que, com ha dit el mateix Carles Puigdemont, en superar la repressió judicial i policial i tornar al terreny de la política (sic), saben que estem més indefensos que mai davant l’estocada de gràcia que volen fer a la llengua, reduint-la a l’àmbit privat. Perquè evidentment ja sabem la política que pot fer un poble ocupat amb les institucions de l’ocupant amb una classe política colonial i la que pot fer la metròpoli. És la forma com poden anar contra nosaltres.
Si tinguéssim uns representants realment independentistes, que no optessin sempre per trobar la millor manera d’adaptar-se a l’ocupació en comptes d’aprofitar que Espanya mai falla en tenir la gasolina sempre a punt, calarien foc. Perquè, per exemple, en el cas d’avui, i en tenim gairebé cada dia, els socialistes espanyols a Catalunya afirmen que amb el trilingüisme s’evita el conflicte identitari, quan no hi ha major conflicte identitari que treure presència de la llengua d’un territori perquè saps que així el lloc l’ocuparà la llengua d’una identitat institucionalment i demogràficament més robusta.
Els partits del procés, aquest procés que segons Jordi Turull volen reactivar com si hagués portat molt de bo, s’han dedicat al contrari, a pactar amb ells, amb la idea que intentant adaptar-se a la situació mentre asseguren que no ho fan (en el seu particular vocabulari això ara es diu “fer de la necessitat, virtut”), els espanyols renunciaran a aquesta guerra. Però com que el conflicte continuarà existint fins que, o bé ens assimilin o bé assolim la independència, a Espanya saben perfectament que cal treballar pel primer. Els processistes treballen per fer veure que no passa, fent taules de negociació que ningú no sap sobre què són, ni aquest mediador que es vanten de tenir, i tornant a posar els límits del debat polític en el de sempre.
Fixem-nos que ni en aquest context que, tant Junts com Esquerra, mimèticament, diuen ser tan favorable per negociar, Puigdemont ha parlat de res que no sigui autonomisme, com ara assistir a la sessió d’investidura. De nou, té una oportunitat d’or, amnistiat, de tornar a Espanya per declarar la independència i defensar-la. Fins i tot els que ja no creuen en ell renunciarien a fer-li costat, perquè, a diferència d’ells, els independentistes sabem que cal aprofitar qualsevol ocasió per a assolir la llibertat, encara que sigui amb el diable. Però no hi ha ningú a la política que hagi pogut respondre tants cops a les crides de la història i ho hagi refusat un cop darrere de l’altre.
És per això, perquè hem donat suport col·lectivament tants cops a qui ha malbaratat cada oportunitat que ha tingut, que em plantejo donar una oportunitat a la llista de Jordi Graupera i de Clara Ponsatí, si el programa no em grinyola i introdueix un discurs al Parlament que és necessari que hi sigui: el que posa de manifest cada oportunitat que es perd d’anar al conflicte directe amb Espanya, cada dia. Fins i tot a risc que hi vagin a fer processisme, que hauran d’explicar com s’evita des de l’oposició que, si aconsegueixen representació, molt probablement hauran de fer.
Els donaria una oportunitat d’entrada precisament perquè ho hem fet molts anys amb la resta. Perquè posar el llindar de les segones oportunitats tan baix en un país on l’oferta electoral independentista amb unes certes opcions de conquerir les institucions és tan reduïda, ens condemna a una espera que no sabem si es materialitzarà en alguna cosa abans que Espanya acabi amb nosaltres com a poble.
