És curiós i alhora significatiu que ‘liberal’ hagi esdevingut una mala paraula en determinats ambients. Als Estats Units és un terme injuriós en boca dels conservadors i a Catalunya en boca de molta gent que es considera d’esquerra. En tots dos casos hi ha antagonisme a un corrent filosòfic que pretén alliberar els individus dels dogmes grupals. En la vida ordinària el tarannà liberal s’observa en la disposició a escoltar totes les parts d’un conflicte. No és sols una qüestió de doctrina sinó també d’intel·ligència, paraula derivada d’intelligere, que vol dir entendre. I entendre implica conèixer i sospesar tots els arguments d’una qüestió per distingir el més encertat. És per la voluntat no pas tant conciliadora com discriminadora d’escoltar totes les opinions que les persones liberals acostumen a ser més intel·ligents que les integristes d’una espècie o d’una altra. I a la inversa, hi ha força evidència que la intel·ligència ens torna liberals. Per la mateixa raó, les societats liberals solen ser més avançades i gaudeixen de més qualitat de vida (que no vol pas dir d’una vida més tecnificada o amb més oferta de consum). En canvi, autoritats i directors de consciència tendeixen a expurgar els arguments que no els agraden, que acostumen a ser aquells que els afebleixen en el seu paper.
És a la política on aquest fenomen resulta més visible, perquè política i publicitat són gairebé sinònims. Per dir-ho amb Francesc Eiximenis: la política és el regiment de la cosa pública. I és en l’àmbit de la publicística, entesa en sentit lat, on la manca d’intel·ligència és més evident. El parlamentarisme es funda en la convicció que és útil i noble confrontar dialècticament les idees. Però aquest principi, que tothom defensa de boca, ha degenerat fins al punt que cap discurs no mereix atenció ni respecte si no es revesteix de brutalitat. Com a prova sols cal consultar les enquestes sobre la valoració dels polítics. O reparar en la popularitat dels comunicadors.
El soroll al Parlament i als mitjans de comunicació respon a l’empobriment intel·lectual de la societat. A la cambra ningú no para atenció a les raons dels altres i en conseqüència les raons de tots s’evaporen i precipiten en forma de pluja àcida en l’atmosfera social. Mentrestant, el quart poder —premsa, ràdio i televisió— esdevé com més va més pamfletari. I ho fa per disseny. Si als Estats Units la propietat dels mitjans de comunicació es concentra en unes poques mans i aquestes cultiven el favor de la classe política, a Catalunya el finançament públic dels mitjans és proporcional a la popularitat d’aquests i això els empeny en la cursa cap a la inanitat. Aquesta és la fórmula quantitativa, ‘neta’, del suport oficial. Però encara hi ha la fórmula qualitativa, consistent a finançar els mitjans d’acord amb la seva fiabilitat per al poder. El servilisme s’assegura, per exemple, amb el repartiment discrecional de la publicitat oficial. No cal dir que la fiabilitat exigida als mitjans es delega als col·laboradors. Quan l’editor d’un diari, per posar un cas factual, invoca la confiança com a límit d’una col·laboració, és perquè no confia en la seva capacitat per superar el tràngol d’una discussió franca. Quan manquen els arguments hom sol “posar-se estupendo”, com diuen els castellans, i llavors sols queda l’agressió, verbal o física, com a últim recurs.
Fent callar qui polemitza massa, l’autoritat creu preservar la credibilitat. La fórmula és molt antiga. Sòcrates tenia la dèria de girar les qüestions i mirar-les per tots costats. Amb aquesta manera de tractar-les, les conviccions més assentades es demostraven inconsistents. Eren pures convencions, prejudicis en definitiva. Fins que va fer-ne un gra massa i el condemnaren a mort per irreverent. Democràticament, per cert. Però en lloc de silenciar-lo, la cicuta esdevingué un altaveu que encara retruny vint-i-cinc segles més enllà.
Els grecs antics fundaren la democràcia en la llibertat d’expressió. A l’àgora tot ciutadà lliure (però no les ciutadanes) podia expressar el seu parer. Atenes es distingia de les altres ciutats en el fet que venerava la paraula, el logos. I així com la competició física formava els cossos bells, la discussió franca conduïa al triomf de l’opinió més ponderada. Però heus aquí que el ciutadà que millor encarnava el principi de la discussió, l’home que de bona hora del matí es plantava a l’àgora i hi debatia fins al vespre, aquest home feia por a uns altres ciutadans més preocupats de mantenir l’status quo que de cercar la veritat.
Quan es desconfia de l’expressió lliure per por d’ofendre els ídols, sols queda una trista satisfacció moral davant les ruïnes de la intel·ligència. Però la satisfacció té molt poc recorregut, perquè la moral que enterra el pensament és immoral. I perquè la veritat que no se cerca sense traves i amb tot el dret d’equivocar-se sols és una ombra de la vertadera veritat. La veritat que no pot donar raó de si, no és res més que veritat oficial, l’altre nom de la doxa.
