Ahir, en roda de premsa, el jugador del Barça Ansu Fati es va fer les seves primeres declaracions en públic en català. Aquest gest contrasta amb el seu antecessor al número 10 de la samarreta, Leo Messi, que malgrat haver viscut 20 anys a Catalunya mai no ha pronunciat més de quatre paraules seguides en la nostra llengua, més enllà d’un visca el Barça, com tants d’altres que han passat pel club els darrers anys.
El requisit als jugadors d’aprendre català figurava als contractes dels jugadors des de l’anterior mandat de Laporta, i va ser eliminat per la junta de Bartomeu, entre d’altres, perquè tots se’l passaven pel folre i el club mai no ha volgut apretar per obligar al seu compliment, suposadament per no generar divisió al vestidor i per no espantar fitxatges. Els mateixos arguments que fan servir els que van en contra de la immersió lingüística a les escoles, vaja.
Tanmateix, al Barça i a les escoles, el català uneix. En el cas d’Ansu Fati, l’uneix a una afició i una massa social majoritàriament catalana que coneix perfectament els valors fundacionals del club, pels quals va tenir tants problemes amb el franquisme. El mateix fundador del club, Hans Gamper, va aprendre català abans que castellà (avui això seria impensable) i es va canviar el nom per Joan.
Aquesta unió beneficia Ansu com a jugador, perquè qualsevol que en sàpiga una mica de màrqueting (com és evident que passa amb els seus assessors) té molt clara l’efectivitat d’adreçar-se a un mercat en la seva llengua materna. No en va noms com el del veterà Sylvinho són alguns dels més estimats pel club. Es pot triomfar al Barça obviant el català, com han fet la majoria de jugadors no nascuts a Catalunya, començant per Messi, que indiscutiblement serà valorat com el millor jugador de la història. Però adoptant el català com a llengua de comunicació et projecta més enllà dels teus mèrits esportius.
També el club en surt beneficiat d’aquest gest, perquè encara que molts s’entestin a intentar fer-nos creure el contrari, parlar en català és pensar en gran, molt més que fer-ho en castellà. Perquè en uns moments en què s’està debatent sobre la viabilitat del futbol com a espectacle, només sobreviuran els que sàpiguen projectar una essència que vagi molt més enllà dels mèrits estadístics, que evidentment també hi han de ser.
És allò dels valors que amb el temps s’ha convertit en una caricatura però fins i tot en el món de l’empresa privada (a la qual el Barça NO ha d’aspirar a assemblar-s’hi perquè no ho és ni ho ha de ser) la identitat d’un producte és cada cop més fonamental en la intenció de compra, per diferenciar-se dels demés, més enllà d’unes prestacions concretes. És l’únic que no es pot comprar per molts petrodòlars que es posin sobre la taula, i que fa que a la gent li vingui de gust formar part d’alguna cosa.
Aquest gest del número 10 del Barça també és molt més important del que sembla, juntament amb l’acord amb Spotify, tancat pel mateix president Joan Laporta, perquè té molt més poder que el de les ONGs en defensa de la llengua o que el d’una Generalitat que camina de genolls per poder continuar repartint sous. Perquè normalitza el català com a llengua de Catalunya davant de tot el món, en un moment en què ja hi ha via per a qualsevol aficionat per fer-se soci, i com diversos clubs del món fan o s’han plantejat fer en algun moment, com el Bayern de Munic. Dóna el senyal que la llengua no és renunciable d’entrada, com ens tenen tan acostumats.
2
1
