L’Assemblea Nacional Catalana torna a reunir el ple del Secretariat Nacional aquest dissabte per continuar el ple constituent que ha d’elegir el nou president, a més del vicepresident, el secretari i el tresorer. La setmana passada es va aixecar la sessió després d’hores de debat i crispació a causa de la situació de bloqueig a què s’havia arribat, perquè el candidat que té la majoria dels vots del Secretariat, Lluís Llach, no arribava, per molt poc, a la majoria de dos terços que exigeix el reglament de l’ANC.
Aquesta situació és la culminació d’una crisi interna que fa mesos que es cou i que pivota sobre el desacord entre els dos sectors de l’entitat sobre si cal impulsar una llista cívica que competiria amb les candidatures dels partits en les eleccions o si cal mantenir-se en el paper de sempre, que implica collar els partits perquè avancin en el camí cap a la independència, l’objectiu comú –aquest sí– que tenen tots els socis i dirigents de l’entitat, ara i sempre. La batalla s’ha enverinat tant que comencen a pesar més els factors personals i l’objectiu de derrotar l’altre sector que el fons del debat.
Una anàlisi serena ha de concloure, necessàriament, que Lluís Llach ha de ser el nou president de l’entitat. Va ser el candidat més votat pels socis en les eleccions i té una majoria clara dins del Secretariat Nacional, encara que dissabte passat no arribés fins als dos terços que calen. Amb un o dos secretaris nacionals que canviïn el vot dissabte per desbloquejar el procés ja n’hi haurà prou. I, un cop elegits, els nous càrrecs orgànics s’han de posar a treballar immediatament, amb la resta del Secretariat, per tancar les ferides i refer els ponts amb totes les sensibilitats de l’entitat. Una voluntat que han de tenir els dos sectors.
L’ANC forma part d’un teixit social, el de l’independentisme civil, massa valuós per destruir-lo o deixar que s’esberli. El formen els 39.000 socis i escaig de l’Assemblea, els 190.000 d’Òmnium, els 26.000 de la Plataforma per la Llengua, que aquests dies celebra el seu trentè aniversari. I moltes altres entitats més petites i amb menys presència als mitjans de comunicació però igual d’importants, escampades per tot Catalunya i la resta dels Països Catalans. Els que les han aixecat, els que les han dirigit en algun moment i els que les dirigeixen tenen el deure, i de segur la voluntat, de continuar fent-les créixer.
