Fa dies que tot és donar voltes a si la Generalitat tindrà uns nous pressupostos aquest any o no. I ja som al març. El president ha tornat de la seva baixa mèdica amb aquest objectiu entre cella i cella i ha optat per la política de fets consumats. Actua amb la idea que, perquè hi hagi pressupostos, cal que sembli que n’hi haurà. Que cal avançar cap al sí per tots els camins que hi hagi oberts. Pactar amb els Comuns, pactar amb la patronal i els sindicats, aprovar els comptes al Consell Executiu i enviar-los al Parlament. I dir a ERC: només falteu vosaltres, si no és possible serà culpa vostra.
És una pressió als republicans que potser té una rebotiga oculta, alguna cosa que no sabem. Però de moment l’única cosa que fa és situar un partit que vol liderar l’independentisme en una posició difícil. De fet, volen votar a favor dels pressupostos de Salvador Illa. Oriol Junqueras ho diu obertament i tothom el creu. El creuen, sobretot, els que s’hi oposen. Aquest diumenge, l’excandidata a presidenta del partit en les últimes eleccions de la formació, Helena Solà, ha anunciat la seva baixa com a militant. En el text en què exposa els seus arguments, dona per fet que ERC aprovarà els pressupostos. El president de la secció local a Arenys de Mar li ha replicat que encara no hi ha res decidit, i és cert. Però també és cert que la direcció busca qualsevol pretext per fer el pas. Per això demana desesperadament un gest a Pedro Sánchez respecte el suposat projecte perquè la Generalitat recapti l’IRPF. En el fons, és un tecnicisme. Recaptar els impostos no serveix de gaire si no es pot decidir què en fas i quina part de la recaptació et quedes. De fet, mentre totes les mirades estan posades sobre aquesta promesa, ha passat sense pena ni glòria la publicació d’un càlcul actualitzat del dèficit fiscal de Catalunya: 21.092 milions d’euros el 2022.
Sigui com sigui, el gest de Pedro Sánchez no arriba. I fa dies que s’interpreta que el problema és que el president del govern espanyol no pot avançar en la qüestió de l’IRPF català mentre el Ministeri d’Hisenda sigui dirigit per María Jesús Montero. La ministra ha de ser la candidata del PSOE a les eleccions andaluses i es considera que una concessió a Catalunya la perjudicaria de cara a la campanya. Seguint aquesta tesi, fins que Montero no deixi el seu actual càrrec per dedicar-se a ser candidata i hagi un nou ministre, no es podrà fer cap pas. I tot indica que això no passarà fins que el president andalús, Juan Manuel Moreno Bonilla, del PP, anunciï quan seran les eleccions. D’aquesta manera, els pressupostos de la Generalitat estarien en mans del president andalús. I aquesta situació surrealista es produeix un any i mig després que ERC –l’anterior direcció del partit– anunciés que, amb el nou finançament pactat amb el PSC per investir Illa, els catalans tindrien la clau de la caixa i hi hauria un “concert solidari”.
Helena Solà estripa el carnet del partit en què militava des del 2005 al·legant que ja no és una eina útil. Però tot fa pensar que, ara per ara, és la política catalana la que ha deixat de ser un instrument al servei dels catalans i ha passat a ser una fitxa de poc valor en una partida que es controla des de Madrid.
