Cada nova enquesta que publiquen les autoritats competents és un disgust. Un disgust per als papas i un disgust per al món sencer. La darrera, per exemple, que porta el segell del Centre d’Investigacions Sociològiques, afirma que els jóvens espanyols –els mascles– es decanten per opcions ultres –ultres, a la dreta– i no li veuen a la gràcia a la democràcia. Democràcia? Dictadura? Tant se’ls en fot.
L’última sèrie d’aquests sondeigs informa que aquests mateixos jóvens i mascles –sense que l’adscripció “autonòmica” revele grans diferències– viuen amb una profunda incomoditat el feminisme que –amb poca traça o sense– consideren que els han anat imposant “els polítics”. O, pitjor encara, les dones. Se’n senten víctimes –ells!– i es decanten per recuperar algunes de les velles fórmules de l’heteropatriarcat, tan reprovades. L’heretgia s’escampa.
Aquest menfotisme –o aquest nihilisme democràtic– es pot entendre quan han de respondre un test d’actualitat o quan el Programme for International Student Assessment (un respecte!) n’analitza els resultats acadèmics. El cas de Catalunya en aquest rànquing gloriós és penós. En temps de la dictadura s’estilava molt allò de penjar a la paret el cuadro de honor, on els alumnes més excel·lents quedaven en evidència pública per a enveja de mediocres. Ara Pisa és el quadre de deshonor dels estudiants catalans.
No hi hauria prou pissarra al mercat per completar la llista ordenada de països competents i incloure-hi al final del tram els catalans. En matemàtiques, ciències i lectura Catalunya cau “tres vegades més que el conjunt d’Espanya”. I això que “el conjunt d’Espanya” els inclou. “En ciències i en comprensió de lectura Catalunya només se situa al davant de Ceuta, Melilla i Andalusia”. Quan convindrà segar burreres?
Si els fas un test d’actualitat –a aquests jóvens ja universitaris– i els demanes qui és el president de la República Popular de la Xina amb tres respostes que incloguen Xi Jinping, Li Qiang i Fu Manxú, molts d’ells es decanten alegrement per la criatura supermalvada de Sax Rohmer. És un consol. En primer lloc, perquè Fu Manxú sempre cau derrotat pel comissari Nayland Smith, glòria passada o present de l’FBI, i després perquè, com que Xi Jinping té previst arribat a viure cent cinquanta anys i el càrrec li resulta molt agradable, sempre tindran temps per a identificar-lo.
Podria ser –només podria ser– que els jóvens no s’inquieten davant la possibilitat de viure en una dictadura senzillament perquè no en tenen ni idea, de què és una dictadura. Al segle XX aquest país en va patir tres –dues de “dures” i una dictablanda–, però ara tot això és història i pols. Batalletes de gent gran. Fu Manxú deu ser el president de la Xina i el general Moscardón, un tàvec de Pilarín Bayés.
Alguna cosa greu falla en el sistema d’ensenyament d’aquest país –o en el sistema filio-parental complet–, però hi ha massa orgull, massa inèrcia, massa incapacitat o massa caos al vesper per acceptar els nostres nivells d’incompetència. I si resulta que ens hem equivocat a l’hora de definir i articular el sistema pedagògic més inefable i fascinador del món? Horror!
Potser –només potser– aquesta ignorància supina es pot explicar també per un sistema de persones i valors generals que delega l’educació –no la il·lustració– en les escoles i els mestres, desbordats els uns i els altres per mil causes perverses, complexes d’identificar de manera solvent.
En temps de la pedagogia autoritària i reaccionària –i abans– els fills eren responsabilitat dels pares mentre eren a casa. Quan passaven la porta de l’escola, però, la responsabilitat no se cedia als mestres –que massa sovint no en tenien cap–, sinó que requeia en ells. La responsabilitat s’aprenia a calbots i bescollades des del primer grau. I ara qui l’exerceix? De les famílies de nou, set o quatre fills hem passat a les famílies que en tenen un o no en tenen cap. Si no en tenen cap, res. Però si en tenen un, la malcriança –la condescendència– arriba amb la partida de naixement. Tothom havia de ser feliç amb aquestes noves fórmules i resulta que tothom se sent desgraciat i incomprès.
Tanta desgràcia i tanta incomprensió –juntament amb revisions i diagnòstics més puntuals i solvents– conformen un quadre d’inseguretats i infelicitats que es constata també amb cada nou informe de salut mental. El percentatge de criatures o adolescents que les arrosseguen comença a fer tanta angoixa com l’augment de consum de drogues diverses en edats primerenques.
Per si amb tant d’ingredient la salsa no resultara prou espessa, a Catalunya –entre catalans conscients d’on viuen i no subjugats per la banalitat nacional– s’hi pot afegir una actitud dissipada en l’ús de la llengua pròpia. També en teoria tots els jóvens que han passat per l’escolarització –poc o molt immersiva– l’haurien de dominar. Els que no la tenen com a idioma familiar l’arraconen de manera diligent fora de l’aula. I els que la reconeixen com a familiar o veïnal no triguen ni un segon a desplaçar-la en favor del castellà a la primera oportunitat. Es consideren, aquests darrers, “bilingües perfectes”, quan practiquen la deserció ràpida i metòdica.
El retrat de passaport dels jóvens actuals no permet llançar ni un coet, però encara fa més feredat mirar-se el futur immediat o constatar la impotència amb què la resta de la societat –més “adulta”– s’ho mira. Impotència o, pitjor encara, indiferència.
