He llegit un article que deia que el retorn de Marta Rovira havia estat qualsevol cosa menys el retorn d’una líder d’una nació. Feia èmfasi al fet com, en comptes d’anar on resideix el poder polític a Catalunya, que és Barcelona, i fer el discurs que s’espera d’algú que suposadament vol alliberar el seu país, havia tornat com qui torna d’un Erasmus.
A mi el que em passa és que parteixo del convenciment que no saben fer altra cosa i/o que la seva trajectòria fins ara els ha tancat la porta a fer una altra cosa, i per això no n’espero res. Ja tot fa baixada. Per això crec que tots som incapaços de fer l’exercici de projectar Rovira arribant en cotxe oficial a la Generalitat o al Parlament, vestida com aniria a una declaració d’independència, i fer un discurs a l’alçada de l’ocasió. Això, si és que considerem aquesta data una ocasió, que aquesta és una altra. Tornar a la casella de principis de 2017 amb l’espanyolització cultural, política i econòmica desbocada per reblar el clau de l’ocupació potser no ofereix massa res a celebrar.
Fins i tot podria haver fet esment d’això, de com Espanya ha aprofitat aquests anys per acabar d’assimilar-nos i com hem d’actuar per evitar-ho. I no hi havia millor moment per fer-ho: Esquerra ja no hi té gairebé res més a perdre que unes quantes nòmines que Salvador Illa els pugui regalar, i un discurs de fort component nacional probablement hauria sorprès positivament molta gent. Però han dedicat tant de temps a posar el seu capital polític al servei d’Espanya que encara que volguessin, seria pràcticament impossible. Em recorda una frase que he vist a algú compartir a Twitter (perdoneu, però jo sempre en diré així): prou fer-te la víctima dels problemes que tu mateix has provocat. I encara durant el seu viatge amb cotxe Rovira ha demostrat que l’únic component polític que té el que diu fa referència a la seva relació amb Pedro Sánchez.
Per això, quan diu que vol trepitjar territori per entendre per què han perdut suport electoral, i mentre fa aquesta performance i després la veig abraçar-se a Oriol Junqueras, com si s’agafessin pel coll per matar-se, penso que són zombis, totalment desconnectats de la realitat, incapaços de comprendre el context en què viuen, movent-se al voltant dels socialistes i els comuns només per instint, per sadollar una set de qui sap què, ja. Perquè arriba un punt en què ja no puc creure que ho facin només per protegir el saldo mitjà del seu compte corrent.
El mateix passa amb Junts, que està intentant fer quallar el relat que Puigdemont tornarà amb tots els honors de president, passant per alt que si ho fa, és per assistir a la investidura d’un socialista, no per a la seva investidura en el moment en què sí que suposava un conflicte greu de sobirania amb Espanya, que era quan havia decidit limitar qui podia ser elegit president de la Generalitat. Al capdavall, existeix la mateixa seguretat que no serà empresonat quan torni: cap. Els jutges que ara s’escandalitzen que no compleixen la llei ja no la van complir quan van condemnar el Govern de 2017, ja que van imputar-los un delicte que no va existir. El mateix PSOE amb el qual pacten va aprovar un 155 que va dissoldre il·legalment un Parlament i va deposar un president.
Amb tot, jo estic contenta que tornin. Per una banda, perquè el seu exili no beneficia en res la causa independentista, per molt que d’altres pensin el contrari. El que ajuda l’independentisme és lluitar amb la gent, al país. Però també perquè com més aviat tornin, abans els podrem mirar d’igual a igual, sense el victimisme com a argument, com ha passat amb els que han estat a la presó.
I m’agrada pensar que, quan això passi, estarem més oberts a escoltar qui ens tracta com a adults i ens fa propostes a les quals ens puguem agafar com ens vam agafar als vots l’1 d’octubre i no consignes sentimentals que no ens van valer el 2017: aleshores ja havíem superat les metàfores marineres d’Artur Mas per justificar succedanis de llibertat i volíem que aquell fos un referèndum que realment alliberés el país. Vull creure que l’amnistia pot obrir la porta a aquesta nova oportunitat.
