L’aprovació de la llei d’amnistia al Congrés dels Diputats ha deixat imatges que feia temps que l’independentisme no veia. Aquest dijous diputats i altres representants de Junts per Catalunya i Esquerra Republicana s’han abraçat a les portes del Congrés dels Diputats per celebrar la “victòria” aconseguida a la cambra baixa. I ho han fet després que les dues formacions han deixat de banda els retrets i han apostat, ni que sigui per un dia, per exhibir unitat i reviure aquell esperit que va permetre Junts pel Sí. “Una imatge potent i inspiradora” o “unitat, unitat i unitat”, han estat algunes de les reaccions de dirigents independentistes en veure aquests gestos tan poc habituals en els últims temps de persones que han patit la repressió de l’estat espanyol com Oriol Junqueras i Jordi Turull.
Aquest gest en si mateix significa poc, però per algun lloc s’ha de començar la remuntada d’un moviment que ha pagat cara la seva desunió. I és que l’aprovació d’aquesta llei afavoreix independentistes de diferents sensibilitats polítiques i les formacions haurien d’aprofitar aquest moment i prendre’l com a punt de partida si hi ha voluntat real de teixir confiances i refer ponts entre els actors independentistes, perquè, és una obvietat, que la desunió no ha servit per a res. L’última legislatura n’és un exemple i només cal veure els resultats electorals de l’independentisme en les eleccions del passat 12 de maig, on va perdre la majoria absoluta en les passades eleccions al Parlament.
Més enllà d’un acord puntual per a la Mesa del Parlament o d’una eventual investidura de Carles Puigdemont, les forces independentistes implicades en aquesta negociació, és a dir Junts, Esquerra i la CUP, s’han de fixar com a objectiu la consecució d’un nou full de ruta i compartir-lo amb tots els agents implicats fins ara en el procés sobiranista per tal que tothom s’hi senti còmode i representat. Les diferències ideològiques existents no desapareixeran, ni cal que ho facin, però els partits han de recordar que van ser capaços de conviure junts, amb tensions inevitables, mentre compartien l’objectiu del Primer d’Octubre. L’independentisme no és un moviment ideològic homogeni, però treballar plegats per un objectiu comú, i amb unes idees clares sobre què cal fer a partir d’ara. Això, indubtablement, ajudararia a teixir confiances i qui sap, si en un futur, tots aquells independentistes que s’han quedat a casa elecció rere elecció, però que no han desaparegut, es reactiven.
