La manifestació de la dreta espanyola aquest diumenge a Barcelona se suposa que volia erosionar Pedro Sánchez. Almenys és el que devien pretendre el PP i Vox. Per això s’han apuntat a la convocatòria de Societat Civil Catalana contra l’amnistia, contra Puigdemont i contra Sánchez. Però aquesta protesta –que amb 50.000 persones ha quedat molt lluny de reunir les 350.000 del 2017 tant enyoren els organitzadors– reforça més que mai les possibilitats que l’amnistia arribi a existir.
Els mitjans de comunicació que desitgen desesperadament que Pedro Sánchez continuï a la Moncloa –de Madrid, però també de Barcelona– donen per feta la mesura per contribuir a crear una inèrcia que sigui tan difícil de trencar que arrossegui els partits independentistes, que són els que tenen la clau. Tanmateix, no són només els que volen Sánchez els que estan construint el relat segons el qual aquest acord seria un gran pacte històric. Oposar-se de manera rabiosa a una amnistia per aplicar a un enemic que ja consideren vençut –encara que sigui equivocadament– i que, en mans de Pedro Sánchez, seria una eina per intentar rematar aquesta derrota, només la fa més valuosa a ulls de qui té els vots que necessita el líder del PSOE.
Tots aquests actors estan donant un paper central i gairebé absolut a una mesura que només és una de les condicions perquè el pacte sigui possible, segons han dit i repetit tant Junts com ERC. Com més gran es fa la bola de l’amnistia, a favor o en contra, menys espai i menys temps queda per a l’autèntica negociació política. És una jugada mestra, fer créixer l’arbre de l’amnistia perquè no deixi veure el bosc de la política. Perquè no deixi veure que, al centre, el que s’hi ha de posar és el debat sobre com canalitzar políticament la reclamació d’exercir l’autodeterminació, un cop liquidada la repressió policial i judicial amb una amnistia.
