L’any que comença és un any electoral. Sense dubte, la primera meitat estarà dedicada al joc dels entrebancs que uns jutges que semblen sortits d’un gravat de Daumier amunteguen contra la llei d’amnistia i al strip-tease de les fètides clavegueres de l’Estat. Per fi es fa explícit el que fins i tot els mateixos jutges espanyols van sentenciar fa temps, que el govern del desconegut M. Rajoy era un cau de criminals que van cometre tots els delictes del Codi Penal.
En la segona meitat de l’any, l’activitat electoral prendrà embranzida. El mes de juny hi haurà eleccions al Parlament Europeu i, si el MHP Aragonès no decideix fer-les coincidir amb les autonòmiques, la resta de l’any serà de precampanya per a aquestes, que s’han de celebrar el febrer del 2025. Probablement, no hi haurà coincidència perquè Aragonès necessita temps per revertir l’onada de vot negatiu que la seva gestió desastrosa i la seva irrellevància en el procés d’investidura ha provocat. I també, per cert, per dirimir el shakespearià drama que s’acosta amb l’enfrontament entre Junqueras i ell per la presidència de la Generalitat, on es repetirà la famosa ironia de l’emperador Carles V: “El meu cosí, Francesc, i jo estem d’acord: tots dos volem Milà”.
Al llarg dels mesos que s’acosten, moltes fitxes es mouran al tauler català. Els partits de la partitocràcia, els que viuen de l’erari i no tenen intenció de canviar res, tornaran al discurs falsament independentista i a cantar lloances de la unitat que no volen. El seu objectiu és continuar manant, que tot sigui el mateix i ells vivint en una confortable gestoria amb uns sous de cinema.
És veritat que Junts es troba en una situació força favorable perquè té la clau de l’estabilitat del govern espanyol. Però no és clar que això compensi l’enorme pes que té el control totalitari d’ERC sobre la societat catalana, cada cop més semblant al del PRI mexicà en els anys gloriosos.
De fet, l’anhel secret dels tres partits de la partitocràcia és que no hi hagi cap alternativa i que l’abstenció no augmenti. Per això compten amb un fenomen peculiar a Catalunya: uns mitjans que són part d’aquesta mateixa partitocràcia, sense adonar-se que ningú distingeix ja el discurs dels polítics del dels periodistes, amb l’agreujant que en estar aquests units pel corporativisme contribueixen a fer més grossa i evident la corrupció del sistema en conjunt.
L’independentisme del carrer, el popular, es trobarà orfe de partit per votar. Augmentaran les ofertes dels petits partits extraparlamentaris, moguts per un genuí amor a la pàtria i presidits normalment per autoanomenats líders amb un component narcisista molt fort. Però el més previsible és que aquest esmicolat de vots independentistes no tingui cap representació parlamentària i la lluita d’egos continuarà donant a les xarxes, amb un independentisme de selfies.
S’afegeixen els notables que han estat en el passat vinculat a l’independentisme institucional, actualment fora de joc, que se senten menyspreats si no perseguits, pel partit únic, gran dispensador de prebendes, i són incapaços de formular cap alternativa a la partitocràcia, concentrats en la tasca inútil de descobrir al respectable les horribles maniobres de l’imperialisme castellà, com si fossin novetats.
Tots pensen que podran pasturar al prat dels 800.000 vots d’abstenció amb el que demostren que no han entès el sentit d’aquest retraïment de l’electorat. Que la gent no vulgui votar els partits anomenats processistes no vol dir que s’hagi tornat idiota i voti ara gent de pitjor qualitat perquè es digui antiprocessista.
Davant aquest panorama ombrívol hi ha tres opcions amb diferent grau de versemblança.
La primera és la que es formula romànticament com “només el poble salva el poble”. És la menys probable perquè, encara que és molt atractiva, al poble li falta autoorganització. No vol dir que sigui absolutament impossible: recordeu la Comuna de París, Kronstadt, la república de Múnic, el front d’Aragó, etc. Però, a la llarga, sempre arriben els versallesos.
La segona, la llista cívica, instrumental i única; la forma pràctica de fer realitat l’autoorganització popular que ensopega amb tres dificultats: 1a) qui la compondrà i com; 2a) necessitarà majoria absolutíssima perquè, si s’ha d’aliar amb altres forces polítiques, perdrà pistonada; 3a) qui la defensarà si, triomfant, l’ataquen.
Tercera: augment de l’abstenció. Per si mateixa, no arribarà a l’objectiu per tothom desitjat, però enfonsarà la partitocràcia i l’obligarà a replantejar-se l’objectiu de la independència.
