Hem passat els darrers anys proclamant tot allò que guanyaríem els catalans si fóssim un estat independent. Seria interminable la llista de llibres, articles o estudis que hem elaborat adreçats a fer valer la nostra tesi. Malgrat que des d’Espanya ho cataloguin com coses de bufanúvols, el cert que generalment som equànimes tot parlant de les nostres possibilitats. Detestem fer passar bou per bèstia grossa i volem falcar la nostra causa carregats de raons. Possiblement, la nostra condició de poble de comerciants té alguna cosa a veure amb tot plegat. Ens agrada “fer l’article” a consciència, també quan es tracta de política.
Tota aquesta feina encomiable s’ha fet al marge de les institucions. Han estat la gent del món econòmic, cultural o lingüístic, entre molts d’altres, aquells que han dibuixat un escenari plausible del futur estat català. S’ha fet amb rigor, però ha estat insuficient perquè no s’ha valorat amb exactitud ni la capacitat d’aquells que havien de fer efectiu l’objectiu, ni el context internacional. Pensàvem que teníem líders disposats a arribar fins al final i que la solidaritat d’altres nacions amb Catalunya fora causada per la justícia i els raonaments del nostre ideal. L’anomenada “real politik” amb majúscules ens ha donat una sonora bufetada de la qual encara no ens hem refet. En som conscients? Crec que no. Per això, ara, davant el fracàs, no hem trobat cap altra solució que llençar-nos els plats pel cap entre nosaltres.
Aquest escenari de desgavell i confrontacions intestines no ens deixa veure els perills que amenacen la supervivència de Catalunya. No vull cridar al mal temps per un caprici o una dèria personal, però després d’esmerçar-nos tant i tant per fer veure al món les bondats d’un estat català, potser és l’hora de fer la llista d’allò que perdrem nosaltres, i no pas el món, en el cas de no tenir-lo.
Perquè més enllà de les nostres fronteres, la reducció de la llengua catalana a un simple “patois” serà vista amb tota normalitat. “Les llengües grans acaben amb les petites”, justificarà a tot estirar algun acadèmic de Milà o Nova York. L’espanyolització en tots els àmbits de la nostra vida, anirà creixent encara més del que ara ho fa i tampoc aquest fet generarà cap preocupació per ningú que no en sigui víctima. Què dir sobre els calés? L’espoli fiscal serà permanent i esdevindrem un cos econòmic que només servirà per alletar els capricis del govern espanyol de torn. Mai no ens podrem desfer del paper de “cornuts i pagar el beure”. Ho entomarem amb resignació, tot i que, de tant en tant, alguns empresaris presentin els números del robatori i demanin clemència a l’amo.
Viurem un calvari diari si volem mantenir una mínima catalanitat al carrer i només l’exercirem en els cercles més íntims i propers. La sensació de sentir-nos forasters a casa nostra farà encara més forat. A poc a poc, o potser més ràpid del que pensem (els canvis socials avui van a velocitat vertiginosa), la desmoralització col·lectiva en veure la irreversibilitat del procés, ens deixarà en un estat de simple supervivència. No serem cap nació, serem una simple reserva indígena que recordarà la darrera batalla per la llibertat amb enyorament.
El que dibuixo no és res més que el protocol que precedeix a la desaparició d’una realitat nacional. La història n’és plena de tombes d’aquesta mena. Ho podem evitar? Naturalment. Sempre que siguem conscients que enlloc està escrit que Catalunya no pugui córrer la mateixa sort que altres nacions que avui són un record. Sovint, perquè un poble s’aixequi i recuperi la fe en les seves possibilitats, cal que vegi clarament que pot desaparèixer.
4
17
