El mateix cap de setmana que el president de Plataforma per la Llengua, Òscar Escuder, en una entrevista a El Món, alerta del que amaga el fet d’abandonar el català quan ens adrecem a un desconegut, Bad Gyal i Mushkaa presenten la seva esperada cançó juntes –una peça que barreja el català i el castellà–, i esclata la polèmica per unes declaracions d’Irma Farelo. Les va fer fa un any, en castellà, en un podcast del Prat de Llobregat, i amb les seves paraules participava de la queixa sobre “l’agressivitat” d’alguns catalanoparlants.
No és casual que els retrets a la xarxa per les paraules de Mushkaa es produeixin ara, mesos després, en un moment en què la seva notorietat s’ha disparat perquè la seva música ja comença a tenir el seu propi espai. Ha arribat al punt que la seva internacional germana hi ha compartit una cançó. Però la polèmica no és cosa de haters de famosos, sinó de gent preocupada per la llengua.
Amb més o menys encert, aquestes reaccions obeeixen a la constatació que, a més de retrocedir en l’ús social, el català ha perdut la batalla del relat. Que Mushkaa –catalanoparlant– i dos companys de generació –un dels quals, també catalanoparlant– sentin que s’han de rebel·lar contra el que consideren la imposició del català i que donin per bo el tòpic que es menyspreen els nous parlants és una derrota clamorosa.
Si s’escolta l’entrevista sencera, i no només el tall que s’ha viralitzat, es descobreix l’estat de confusió mental dels participants en el podcast, fidels representants d’una generació: són conscients que el català és una llengua amb problemes, arriben a dir que cal protegir-la, però se senten agredits per qui ho fa. Tot plegat després d’haver estat més de mitja hora parlant de reggaeton, amb referències a Llatinoamèrica i absolutament aliens al fet històric que un genocidi és la raó per la qual a Centreamèrica i a Sud-amèrica tenen el castellà com a llengua materna fins i tot els descendents dels supervivents de la matança, la majoria dels quals desconeixen la llengua dels seus ancestres.
Alguna cosa hem fet malament. Ens hem refiat massa còmodament de l’escola –amb un excés de responsabilitat i poques eines– i hem destinat pocs esforços, institucionals i individuals, a la resta d’àmbits de la vida dels joves. Ara podria ser massa tard, si està enquistada la idea que el català és una obligació escolar i una cosa de tietes barretinaires i rondinaires. I, sobretot, s’ha desatès la batalla ideològica, cosa que en cap mai ha fet Espanya, ni fa cap estat. Per això la Plataforma per la Llengua ha d’intentar revertir un punt de vista delirant subratllant que el que és de mala educació, classista i racista, és, precisament, abandonar el català davant algú que, segons la nostra percepció arbitrària, per diferències ètniques o altres distintius físics, creiem que no ens entendrà en la llengua del país. Aquest és el veritable menysteniment. Però que Mushkaa i els seus companys no ho vegin així no és culpa seva.
