Els nois de la Masia ho van tornar a demostrar. Aquest dissabte el Barça va jugar un partit èpic contra el Reial Madrid, a l’estadi Bernabeu, i el va derrotar 4-0. Aquestes humiliacions a l’equip que representa el madrilenyisme i fins i tot l’espanyolisme més ranci, el que era club favorit del general Franco, sempre són benvingudes, perquè fan creure que hi ha una alternativa a la prepotència de les glòries hispàniques. Però també fan pensar que hi ha una manera de fer les coses en general, més enllà del futbol i de les banderes que s’amaguen darrere de vint-i-dos nois empaitant una pilota. El “més que un club” és, sens dubte, un lema que respon a una realitat original, fruit de molts èxits però també de moltes limitacions.
El FC Barcelona és, entre altres coses, el que més s’assembla a l’esquadra nacional de Catalunya. Això posa pressió als objectius, perquè més enllà del goig esportiu hi ha un anhel de país, i una necessitat de servir unes emocions i sentiments més vius encara que els habituals d’un club de futbol. Per tot plegat, el club ha acabat tenint una massa social i una devoció que van més enllà del que tenen la majoria d’entitats esportives. Al mateix temps, precisament perquè no és una selecció nacional d’estat, ha d’espavilar-se i posar-hi imaginació per respondre a tota l’expectació que genera. Si durant un temps la fórmula va ser fitxar astres de fora (Kubala o Cruyff en foren els més destacats), al cap d’uns anys la fórmula triada va ser la de la Masia.
Nosaltres potser no som del tot conscients de l’admiració internacional que desperta el model de la Masia. Ara en podem trobar còpies més o menys afortunades arreu del món, però en el seu moment va ser una innovació radical i explica, en bona part, els èxits culers de les darreres dècades –fins avui en dia. Es tracta de planificar a deu anys vista la generació de talent, amb una abnegació i una dedicació excepcionals. Això de tenir paciència, captar promeses de tot el món i entrenar-les durant anys no era gens habitual en el món del futbol, com tampoc no ho era (ni ho és) en molts altres camps. En especial a casa nostra, on sovint es tendeix a la improvisació llatina i a deixar-ho tot per al darrer minut.
La Masia va ser filla de la necessitat, i la tria del nom va ser del tot casual. El Mas de Can Planes era la finca de 1702 que ocupava les terres agrícoles on es va ubicar el Camp Nou, i va ser ben afortunat que acabés sent un símbol del conreu del talent. Avui milions de persones pronuncien el seu nom sense saber-ne el significat, però prenent-lo com a símbol de les millors collites de futbolistes del món. Primer s’hi van instal·lar les oficines de l’entitat, i als anys setanta, en l’era Núñez, s’hi va estrenar el petit col·legi per a joves talents al qual ningú no hi va prestar, d’entrada, gaire atenció. Els resultats van trigar a arribar, però a poc a poc es va confirmar la bondat de la iniciativa, i al cap de més de trenta anys, va florir la llavor amb les tres primeres posicions de la pilota d’or per a Xavi, Iniesta i Messi. Tres astres sortits de la Masia.
Aquella va ser l’ocasió en què els observadors de tot el món van començar a preguntar-se quina màgia s’hi amagava darrere de la Masia. Més que màgia, hi havia tenacitat; la fórmula se centrava en factors tan obvis com la constància, la previsió, l’anticipació, la creativitat, la detecció de talent, la planificació… és la dir, la intel·ligència. Val a dir que en el món de l’esport, si més no quan va arrencar el projecte, s’hi invertia més aviat poca intel·ligència, i per tant l’aposta va ser visionària i valenta. També cal dir que el club, des dels presidents als entrenadors, passant per treballadors, jugadors i simples socis, van saber mantenir l’esforç, sense fer allò tan mediterrani de llençar la tovallola a la primera de torn perquè no donava rèdits immediats.
El triomf de la Masia, un triomf que és apreciat i estudiat mundialment, podria ser projectat a altres camps de la societat catalana. En molts àmbits del nostre país, davant la manca de recursos, l’absència de suport de l’estat, i tot responent també als somnis d’èxit, superar els condicionants amb previsió i imaginació és una bona via. La via de la feina ben feta, generació rere generació, aplicant els estalvis a un futur factible… tot plegat ben català, també; però català de l’antiga escola. Una via que sovint es troba a faltar en terrenys on hi tenim mancances enormes, sigui el món de l’educació, o de les noves tecnologies, o de la política. Us imagineu si algú posés la mateixa fe i determinació que es va invertir en la Masia, a l’hora de concebre la futura República Catalana?
