Ara fa només uns dies, arran de la nova onada catalanofòbica que s’ha desfermat arreu dels Països Catalans, especialment al País Valencià i a les Illes amb l’arribada de la ultradreta al poder (PP-Vox), hi ha hagut alguns col·lectius que han adoptat mesures per apaivagar-ne l’efecte sobre la llengua. És molt lloable que la gent es rebel·li contra el feixisme. Sobretot davant la indolència amb què els partits polítics que es defineixen com a demòcrates entomen les agressions als catalanoparlants. Però, desenganyem-nos, un mal lleig no es guareix amb draps calents.
Com sabem, un dels sectors on més s’està notant l’onada feixista contra la llengua catalana és el sanitari. No hi ha setmana sense que els mitjans de comunicació es facin ressò d’un nou cas d’agressió lingüística en un CAP o en un hospital per part de metges que es neguen a atendre els malalts que els parlen en català. És a dir, ens estem referint a ambulatoris i hospitals que violen els drets humans sense que les direccions respectives i els governs ‘autonómicos’ facin absolutament res. Hom potser dirà que és lògic que al País Valencià i a les Illes no facin res, atès que aquests governs són el braç polític dels agressors. I és cert. Però aquest no és el cas de Catalunya i, això no obstant, passa exactament el mateix sense que hi hagi cap acció executiva per part de la Generalitat. Ja he escrit en altres ocasions que el fet que la defensa de la llengua catalana depengui d’una ONG (la Plataforma per la Llengua) ens diu fins a quin punt arriba la inutilitat del govern català en aquesta matèria.
Estem sols, amics. Completament sols. I encara ho estan més el País Valencià i les Illes. Per això, uns tres-cents sanitaris de les Illes Balears s’han unit per crear el col·lectiu Sanitaris per la Llengua en defensa dels drets lingüístics dels pacients a ser atesos en català. És un col·lectiu, format per metges, infermeres, tècnics, auxiliars, zeladors i administratius, que ha fet pública una iniciativa consistent a dur un distintiu verd amb les quatre barres penjat a la roba per tal que els pacients cerquin els sanitaris que el portin sabent que, en aquell cas, podran parlar català sense por. És una mesura imaginativa i la intenció que la mou és d’agrair. Però em sembla que ha nascut més fruit d’un rampell que d’una reflexió, perquè n’hi ha prou de pensar-hi uns segons, no gaires, per veure que és una mesura suïcida.
Puix que d’imaginació es tracta, per què no provem d’imaginar a quin lloc del món la gent que parla la llengua pròpia del país porta un distintiu a la roba? Es podria entendre que els sanitaris que sàpiguen japonès, posem per cas, portessin un distintiu informatiu, com a element complementari de la seva feina. Com ara aquelles botigues que antigament penjaven un rètol a l’aparador que deia “English Spoken” o “Ici on parle français”. Però anunciar que parles la llengua pròpia del país és degradant, és una plasmació del caràcter residual d’aquella llengua, del pintoresquisme de saber-la, de la futilitat de parlar-la i, el que és pitjor, de l’absurditat d’aprendre-la.
Mirem-nos-ho amb ulls forans. Quina capacitat de persuasió té una llengua, de cara als nouvinguts, si aquests en tenen prou de detectar-ne la marginalitat veient el distintiu? El distintiu, lluny de seduir, actua com a element dissuasiu a l’hora de fer el pas per aprendre la llengua. Posem-nos al lloc del metge partidari de la llei del mínim esforç: «Per què m’he d’esforçar a aprendre català, si res no m’ho exigeix? Si algú em parla en català, li diré: “Que no veu que no porto el distintiu?”». El missatge subliminar del distintiu, però, no s’atura aquí. També s’adreça als catalans dient-los dues coses: una, que no parlin en català si no veuen el distintiu”, i dues, que el dret de ser atesos en català no té cap valor, raó per la qual hi ha només alguns sanitaris que voluntàriament ho fan. És el mateix missatge que transmeten els bancs o els organismes que tenen una finestreta especial per a les persones grans poc familiaritzades amb el món tecnològic. Una finestreta que, per raons biològiques, esperen que deixi de tenir sentit en pocs anys.
Però el missatge més pervers que el distintiu adreça als catalans és el de l’autoinferiorització. Els fa dòcils, submisos, apocats, indolents, pusil·lànimes. Els fa sentir que són una espècie a extingir, com una reserva índia, als quals, benèvolament, se’ls assignen uns funcionaris ‘especials’. Els règims dictatorials, classistes o racistes, tendeixen a assenyalar els col·lectius díscols que s’aparten de la “normalitat” imposada. Així ho feia l’Alemanya nazi amb els jueus, obligats aquests a dur un distintiu que els identificava com a “diferents” i que els mostrava com una càrrega social conflictiva. I, ves per on, així és com Espanya percep el poble català, com un poble conflictiu pel simple fet de voler ser qui és i no pas qui Espanya vol que sigui.
Caldria que reflexionéssim sobre aquestes qüestions, perquè hi ha el ferm propòsit d’anorrear definitivament la llengua catalana –la llengua és la prova irrebatible que Espanya i els Països Catalans són civilitzacions completament diferents–, i el lingüicidi anirà a més. A molt més! Per això, davant d’aquesta situació límit, la idea d’assenyalar-nos nosaltres mateixos com a éssers anòmals mitjançant un distintiu a la roba, és un gravíssim error de conseqüències letals. Sense adonar-nos-en, amb la millor intenció, amb la intenció d’apaivagar la discriminació lingüística institucionalitzada que patim, caiem en el parany de mostrar-nos com una raresa quan resulta que és tot al contrari. La persona rara, la persona anòmala, és aquella que havent decidit lliurement viure en un país determinat es nega a parlar la llengua pròpia d’aquell país. Aquesta sí que és una actitud reprovable que se serveix dels poders d’un Estat colonitzador per imposar la seva ideologia supremacista.
El col·lectiu Sanitaris per la Llengua diu coses molt entenimentades, com ara que “el sanitari ha de poder atendre el pacient en la seva llengua quan parla en una de les dues llengües oficials”, o “que el pacient s’expressi en el seu propi idioma és beneficiós per a una bona diagnosi”, o “que el pacient catalanoparlant té tot el dret de ser atès en català, igual que tot altre ciutadà europeu en la llengua pròpia al seu lloc de naixement”, o que “l’expressió de tot patiment ha de poder ser feta en la llengua amb què hom viu, sent i pensa”. És ben lògic i ben just, perquè estem parlant de drets humans. Per tant, seria molt més efectiu que el col·lectiu sanitari es plantés contra aquesta violació dels drets humans, que és també una violació del jurament hipocràtic. No s’entendria que amb tota la raó facin escac a les direccions hospitalàries, a les conselleries i als governs amb vagues per raons de sou i que no les fessin per raó de drets humans. Els distintius a la roba, lluny de ser una solució, són un reconeixement de la pròpia inferioritat i de l’excepcionalitat que suposa parlar a la teva terra la llengua d’aquella terra.
