Això de les festes, els compromisos i les compres m’han fet pensar que la dita aquest que sovint apareix en diferents entorns aquella que diu que “ara ja no és com abans” (parlo del masclisme o d’això que en diuen “la igualtat”), no és pas realista.
El fet és que vaig haver d’anar a comprar alguna cosa per a canalla, i vaig entrar en una botiga plena de joguines i de jocs. A mesura que m’hi anava passejant, entre els estants, corroborava novament que estaven endreçats per colors i per temes: coincidint, aquest ordenament, per allò que en diem el “gènere”. Sí: estants molt roses i fúcsies plens de jocs i joguines per a les nenes, amb capses plenes de fotos de nenes, per si no queda clar; i estants molt blaus i negres plens de joguines i de jocs per a nens, amb tot de fotos de nens a les capses.
Pensava com és que hi ha coses que no canvien, com aquesta de seguir en un món estereotipat que encara pensa que a les nenes els agradarà més fer unes coses diferents de les que fan els nens, i que marca la tendència perquè així sigui, i la indústria, i tot el que calgui, i, en canvi, hi ha coses que corren amb els avenços, amb la modernitat, que s’actualitzen rapidíssimament, però que no deixen de ser l’evidència de la persistència del masclisme i del patriarcat: penso en les violències digitals, per exemple.
El món ha canviat radicalment en els darrers vint anys: ja no ens relacionem per res com ho fèiem llavors, ni quan anem en metro, que no veiem ulls, sinó dits a les pantalles o caps abaixats mirant-les, ni en un pati d’institut, on estant en el mateix espai les joves i els joves es comuniquen mitjançant missatges a través de les xarxes socials. La gent no lliga de la mateixa manera que fa no res, i no ens informem com fa vint anys, que llegíem més diaris i miràvem menys influencers a les xarxes: tot ha canviat molt, però el masclisme i la violència contra les dones no han quedat obsolets, com les cartes a mà o el paper i els bolis: s’han adaptat, s’han actualitzat i s’han instal·lat allà on està la vida, les violències, que és a les xarxes, als mòbils, a les pantalles.
És com per pensar-hi: encara comprem joguines de nenes que cuiden i juguen amb nines, encara comprem joguines de nens que fan anar cotxes i munten ninotets que treballen a granges o van a l’espai, com fa un segle, i alhora aquesta societat nostra ha fet un lloc perquè el masclisme s’instal·lés en els espais més nous i més d’avantguarda del segle XXI. És per pensar i per reconèixer que això que diuen que “ara ja no és com abans”, no és pas cert.
