L’endemà d’unes eleccions hi ha dues feines a fer. Una és analitzar els resultats i el retrat del país i de les forces polítiques que ofereixen: unes eleccions són la millor enquesta per veure qui encerta i qui falla i en què. L’altra cosa que cal fer és gestionar aquests resultats, perquè a més de ser un retrat del país, unes eleccions són un mecanisme per decidir qui governa i per fer què. Totes dues coses s’hauran de fer, però cal començar per pensar en la gestió dels resultats, perquè és urgent i les conseqüències són immediates. L’anàlisi del que ha passat demana més estona i té efecte a més llarg termini. I cal constatar d’entrada que la gestió dels resultats per obtenir una majoria suficient per elegir president de la Generalitat i encara és per governar el país és més que complicada. Fins al punt que encara avui, amb aquest panorama, em sembla més probable una repetició electoral que no pas un Frankenstein a la catalana per formar una majoria.
Sempre hem dit que la política catalana s’articula i construeix el seu mapa amb dos eixos perpendiculars: un eix dret-esquerra, com existeix arreu, i un eix específicament nostre que en termes d’avui seria independentistes/antiindependentistes (o unionistes o constitucionalistes o com se’n vulgui dir). Tots els partits se situen en tots dos eixos, més o menys a la punta. La política catalana ha actuat sempre amb els dos eixos a la vegada, simultanis, sense voler-ne triar un per damunt de l’altre, perquè fer la tria té costos electorals per als partits. Això fa que tinguem actuant a la vegada dues divisions força igualades en el si del parlament: segons l’eix convencional dreta-esquerra o segons l’eix nacional. Doncs bé, amb els resultats d’aquestes eleccions no es pot articular cap majoria si no et carregues un dels eixos. Pots fer una majoria antiindependentista entorn d’Illa, però per fer-ho t’has de carregar l’eix dreta-esquerra d’una manera salvatge: necessites a dins a l’hora l’extrema dreta i l’extrema esquerra. Només articulats per l’eix de l’oposició a l’independentisme. Però també pots fer una majoria d’esquerres, entorn d’Illa, amb els Comuns i Esquerra, però llavors et carregues com si no existís l’eix nacional. I encara podries fer aritmèticament una altra cosa, una majoria amb el PSC i Junts –aparentment entorn d’Illa, però no ha tret prou diferència perquè no sigui discutible- però, això ja no és carregar-se un eix, és carregar-se’ls tots dos.
Algú em dirà: no pateixis: per guanyar o conservar el poder en política la gent trenca tots els eixos que faci falta. I és veritat. Però no és de franc. Agafem els socialistes: han rebut una part del vot perquè es manifesten d’esquerres i han fet senyal d’identitat –i de supervivència política de Pedro Sánchez- fer un mur contra el PP. Poden arribar a la presidència gràcies al suport del PP i el Vox, per activa o per passiva? Sánchez s’ho pot permetre a quatre dies de les europees i amb una majoria de govern a Madrid teòricament sustentada en la por a la dreta? Certament, ho va fer Collboni, però no li va caldre Vox. Amb Vox a dins és més pornogràfic. Però també hi ha qui ha votat socialista perquè ha cregut que el PSC desallotjava l’independentisme del govern de la generalitat. Estaran molt contents aquests si s’hi troben Esquerra o Junts? Ciutadans es va crear en el seu dia amb els emprenyats amb el PSC perquè es pensaven que quan Maragall desallotgés els convergents de la Generalitat s’haurien acabat les polítiques catalanistes. I no va passar. Però tant el PSC com sobretot Esquerra van pagar un preu molt alt per la seva participació en els tripartits, del que han necessitat molts anys per donar-hi la volta (i molts líders polítics s’han quedat pel camí, de les dues formacions). No subratllo encara més els costos que per Esquerra o per Junts tindria fer Illa president, perquè són obvis. L’aritmètica ho permet. Però no és fàcil ni de fer ni de vendre. Tocar poder avui per enviar el teu partit a travessar el desert demà. Si algú pren aquesta decisió, es carrega al damunt una gran responsabilitat. (I, dit sigui de passada, si no hi hagués una majoria antiindependentista que necessita Vox, hi hauria una majoria independentista que necessitaria Aliança. Altra vegada l’eix dreta-esquerra interferiria en l’eix nacional, si no s dinamitava l’un o l’altre).
Hi ha dos eixos i carregar-se’n un és arriscadíssim. Hi ha un univers independentista i un univers antiindependentista, i tots dos tenen al seu interior l’eix que va de l’extrema esquerra a l’extrema dreta, sencer. Amb dos eixos simultanis, el trencaclosques té moltes peces i fan de mal lligar. Si tries fer una majoria entorn d’un eix, t’has de carregar l’altre. No quadra, si ningú no es treu una solució màgica i estantissa de la màniga. A partir d’aquí, haurem d’entrar en la segona fase: analitzar per què som on som, que ha fallat, on s’han produït els errors, com es poden solucionar. Tenint present una cosa: la política catalana és tan inestable que el partit que va guanyar les penúltimes eleccions –Ciutadans- avui és fora del mapa i no crec que ningú no el trobi a faltar. Els èxits són efímers, però els fracassos també ho poden ser. Allò que s’havia donat per mort, ressuscita. Allò que semblava sòlid, s’esquerda. Tenir el govern no necessàriament puntua. I vivim i patim transformacions de fons que travessen tot el món occidental i que encara ens ho compliquen, en un temps de polarització arreu. Demà passat, començarem a analitzar. Però d’entrada, a l’hora de gestionar els resultats electorals, si no quadren de cap manera, si ens adonem que no es poden carregar de franc cap dels dos eixos en què s’organitza la política catalana, jo crec que el més probable –i potser el més prudent- és intentar repartir una altra vegada les cartes. Això sí, amb una mandra colossal.
