Atès que aquesta columna d’opinió meva no apareixerà per aquí fins d’aquí a dues setmanes, em sento obligat a l’exercici periodístic consistent a repassar el més important de l’any que s’acaba –que ha estat, dit sigui de pas i excepte, per oblidar– i anticipar algun pronòstic per al 2024 políticament dificilíssim que se’ns ha tirat a sobre. Potser mai, en mig segle d’exercici periodístic, hagi sentit que arrisco més, tant quan qualifico el passat com quan intento endinsar-me en el futur. Ara mateix, tot ja està escrit, però res no és desxifrable. Perquè el 2023 van passar massa coses no previsibles, i el 2024 passaran moltíssimes més encara, coses que, en aquest instant, són impossibles de calibrar fins i tot per als que en seran els protagonistes.
Jo diria que el 2023 ha estat l’any en què abandonem definitivament fórmules que ja no servien per endinsar-nos en solucions sense testar i en receptes la composició de les quals no coneixem bé. Un any molt perillós per a les institucions tal com estan ara, començant per la forma de l’Estat i acabant amb el poder judicial. Any en què la separació de poders ha patit un dur revés, igual que la seguretat jurídica i que això que podria anomenar-se la previsibilitat; en aquests moments, l’opinió pública i publicada a Espanya (i, per cert, a Catalunya) està patentment desorientada, esperant que passi qualsevol cosa. I aquest és el gran tema: Què esperem que pugui passar? Què és exactament el que volem que passi? Què és el millor, i el pitjor, que ens podria passar? Reconec que no tinc respostes definitives i contundents a aquestes preguntes.
Si fem una recol·lecció de les fotografies dels últims mesos, hauríem d’incloure’n una de Puigdemont a l’Europarlament, passant per davant de Pedro Sánchez sense aturar-se a saludar-lo: cap dels dos volia la fotografia de l’acostament, que, de totes maneres, haurà de produir-se d’aquí poc. I hauríem d’incloure, a la banda oposada, una altra de la princesa d’Astúries jurant la Constitució, una llei fonamental sotmesa a una prova de reconeixement d’actualitat: és obvi que cal reformar-la, com és obvi que cal posar en marxa totes dues taules de diàleg polític amb les forces secessionistes catalanes. O com és palès que, si el que es vol és mantenir l’actual statu quo, les dues forces parlamentàries majoritàries, la socialista i la popular, s’haurien d’entendre en un disseny de futur i potser contra els actuals aliats de Sánchez, cosa que ara com ara sembla molt improbable.
El resultat del meu ‘àlbum fotogràfic’ de l’any, i de la previsió de les imatges que les nostres càmeres televisives i periodístiques captaran el 2024 dona una ruptura important amb el “passat del 78”. Veig Puigdemont passejant pels carrers de Girona aclamat per la gent al seu pas; veig Sánchez cada cop més replegat sobre si mateix, tan satisfet d’haver-se conegut que és probable que descuidi una mica el timó i deixi de plantejar-se les grans qüestions que ara se’ns tiren a sobre.
Sempre he pensat que, a curt i mitjà termini, la que s’ha anomenat ‘qüestió catalana’ ostenta la primacia de les qüestions a resoldre políticament a Espanya com a nació. Implica des de reformes constitucionals -més d’una- a un compromís de les forces polítiques nacionals majoritàries per resoldre conjuntament els dos grans temes pendents: la definició de la territorialitat i la consolidació de la forma de l’Estat. Amb aquests dos grans esvorancs oberts, que s’hauran de pactar amb el secessionisme català i amb el basc, la nau de l’Estat podria encallar en molts moments.
Ni es pot dependre de Puigdemont per exercir una governació mitjanament reformista i regeneracionista en l’àmbit nacional ni es pot ignorar l”altra Espanya’ ancorada en una oposició que, ancorada en el passat, no pretén gens aquell regeneracionisme de què parlo i el plantejament del qual crec que és absolutament fonamental. Ni Catalunya pot pensar exclusivament a Catalunya tal com la conceben els plans (anunciats) de la Generalitat i Waterloo, ni Espanya només pot ja concebre’s en aquesta Espanya que fins ara hem conegut, replegada en si mateixa i pendent de receptes i solucions pròpies de temps passats.
Penso que el 2024 ha de ser l’any de deixar anar –que no tallar– amarres. Tan perillós seria el salt al semibuit per a Catalunya com per al conjunt d’Espanya. Cal progressar en les concepcions polítiques, impulsades per un canvi en múltiples facetes de les nostres vides, però no intentar començar de zero. Entre altres coses, perquè no estem partint de zero -han estat força els avenços en la teoria política del país en els últims mesos, encara que s’hagin donat de forma de vegades caòtica- ni tenim clar el disseny final, si és que n’hi hagués. Caldrà anar-ho construint, suposo.
Davant el nou any, penso que hem d’asseure’ns tots a meditar, en aquestes hores perdudes de la nit de Cap d’Any en què es fan propòsits de futur, conscients que les receptes absolutes, aquestes tan fanàtiques que abominen de l’equidistància i de les moderacions, no valen. Crec que ni Catalunya podrà parlar de debò d’independència possible en molt de temps ni el conjunt d’Espanya podrà continuar concebent la Constitució, els costums de la governació, la vida parlamentària, la judicial, la supervivència dels mitjans, tot tal com hi és, durant molt més temps. El Canvi, que afecta sobretot les nostres mentalitats, s’està obrint pas. Però no sabem, ni una part, ni l’altra, ni l’altra, controlar-ho.
Sospito que el 2024 serà un any més rupturista, però no revolucionari, que qualsevol dels altres quaranta-cinc que l’han precedit. Un any que requerirà l’esforç conjunt dels que, a les tres Espanyes –la progressista, la conservadora, la nacionalista–, volen arribar a acords duradors.
Sí, ja sé que si vostè es proclama ‘constitucionalista’ i nacional-nacionalista per essència, o si es considera partidari d’una República catalana com més aviat millor, no compraran el meu missatge, que és el de la supervivència possible. Perquè així com anem (i adverteixo que no vull dramatitzar una situació que és, d’altra banda, ja prou dramàtica), ni una cosa ni una altra prosperaran, i, d’altra banda, de poc servirà aquesta tàctica, tan grata a Pedro Sánchez, d’anar guanyant temps a la catifa vermella del poder. Perquè el poder ja no és el que era ni ningú som el que érem, i ja va sent hora de comprendre-ho. Només les nacions amb un disseny definit tindran lloc al concert mundial de l’imminent futur, i ara mateix ni Espanya en conjunt ni Catalunya en la seva particularitat tenen aquest disseny ultimat.
D’altra banda, i demanant perdó per deixar-vos aquestes reflexions, una mica genèriques sens dubte -i quin remei-, en el seu quadern de deures davant els propòsits del nou any, permeti’m desitjar-li un molt bon any, glub, 2024.
