Amb el tema de la immigració (faig servir l’eufemisme, car els mots estan polititzats per la correcció política) la reticència comença a donar pas a les mitges veritats. Avui potser ja és permès de dir-ne el problema. Del dogmatisme utòpic, que defensava el trasllat discrecional de les persones amb l’eslògan “tothom té dret de cercar una vida millor”, s’ha passat a reconèixer tímidament la necessitat de regular els fluxos migratoris. Per descomptat el d’entrada. Del de sortida no en diuen res els benpensants. Donen per fet que quan algú aconsegueix posar peu al territori adquireix instantàniament el dret de residir-hi en una interpretació perversa del ius solis. Un altre eslògan de l’esquerra, “no hi ha persones il·legals”, confon intencionadament les persones amb la situació jurídica. Tampoc no són il·legals els condemnats a pena de presó sinó els fets pels quals foren condemnats. La il·legalitat no és cap essència; és l’efecte de transgredir la llei. I de moment existeix una llei d’estrangeria.
Curiosament, el dret hipotètic de saltar les fronteres sols es considera vigent als països europeus. Altres països afluents, com ara la Xina o el Japó, exerceixen un control ferri de les fronteres malgrat la crisi demogràfica que els afecta tant o més que a Europa. Austràlia ha reinicialitzat la política migratòria restringint l’entrada excepte a persones altament qualificades o amb competències professionals en demanda. Els Estats Units han passat d’un control relativament ferm durant les dues legislatures d’Obama, amb devolució “en calent” de centenars de milers de persones, a les ràtzies que separen famílies, inspiren terror en comunitats i ciutats senceres i no respecten el permís de residència i de vegades ni tan sols la ciutadania. Sota Donald Trump el control de la frontera ha esdevingut un greu descontrol de la US Customs and Border Protection, l’agència federal que darrerament recluta, arma i dota d’immunitat individus amb dubtosos antecedents i els posa al servei sense l’entrenament necessari. En conseqüència l’agència s’enfronta a nombrosos processos judicials.
La distopia de l’assetjament a la societat civil és el revers de la utopia fabulada per intel·lectuals d’esquerra per alterar els fonaments culturals del país. Els Estats Units encarnaven una continuïtat i alhora una ruptura amb la societat europea. I són irònicament els fonaments europeus de la cultura americana els que el govern de Trump veu amenaçats a Europa, mentre que l’Europa sorgida dels totalitarismes, tots dos amb DO europea, pretén, amb idèntica ironia, defensar els valors democràtics d’origen americà. L’intercanvi de papers seria còmic si no fos perillós. O si cada un dels fronts, a més d’una part de raó, no tingués un marge important de desraó.
Malgrat els qui encara defensen la funció superestructural de la cultura (per dir-ho en la rovellada terminologia del segle passat), la composició demogràfica d’un país (i d’un continent) n’altera el caràcter. Un immigrant no és reduïble a la força abstracta de treball. És una vida humana amb un bagatge d’experiències educatives, afinitats culturals i fidelitats nacionals, religioses i de vegades també racials. Per aquest fet, esclatant a peu de carrer, a les escoles, als barris i les institucions, prosperen les propostes de tercera via, o més ben dit de camí del mig. A Catalunya en poc temps alguns han passat de titllar de racista les advertències sobre el descontrol migratori a acceptar un control quantitatiu mantenint el tabú sobre el qualitatiu. Proposen estrènyer la frontera sense discriminar per origen, educació, voluntat d’adaptació o rerefons cultural. Així salven l’autocomplaença moral tot i fer una concessió al pragmatisme amb la boca petita.
Passa, però, que el narcisisme no ajuda a entendre la realitat exterior. Als antípodes del cinisme que sol acompanyar el poder, el moralisme porta a un resultat igualment empobridor. Són bessons que s’abriven mútuament en la pugna. Per dir-ho en termes locals: Irene Montero i Santiago Abascal són la cara i la creu de la mateixa moneda. La legalització de mig milió d’immigrants que Montero defensa com a instrument de substitució demogràfica (de feixistes, diu ella, però tothom entén que vol dir de catalans) és la resposta de l’extrema esquerra —d’aquí i d’allà— a la demanda catalana de competències en immigració. La legalització exprés prepara el camí de Vox, ja que tota inflació té un límit més enllà del qual venen la crisi i la deflació. En política, com a la vida, l’hybris acostuma a acabar malament. Els grecs ho sabien tan bé que van dedicar-hi tot un gènere: la tragèdia.
L’hybris de l’esquerra, com el de la dreta, es diu essencialisme. Mentre que a principi del segle XX la dreta declarava que Catalunya sols podia ser cristiana, és a dir regir-se per la sagristia i el confessionari, l’esquerra d’aquest segle afirma sense torbar-se que Catalunya és intrínsecament acollidora i no té cap altre destí que acollir. A la força els pengen, deia la meva àvia. És que algú té el dret de parlar per Catalunya, de dictar-li què és i què ha de ser? Que potser no hi ha enquestes per escrutar la voluntat popular i eleccions per manifestar-la?
Amb la presumpció de parlar en nom d’una col·lectivitat històrica i representar-ne el sentiment, el dogmatisme s’erra i indueix a error. D’aquí ve la pruïja d’identificar els dissidents amb alguna xacra ideològica. Octavio Paz, un dels més grans intel·lectuals de l’Amèrica Llatina, blasmat per l’establishment cultural d’aquell continent per haver dit algunes obvietats, com ara que l’esquerra llatinoamericana no descendeix de la il·lustració sinó dels teòlegs espanyols del segle XVI —observació tant o més aplicable a l’esquerra espanyola–, escrigué que hi ha dues maneres d’ignorar l’existència dels altres: convertir-los en dimonis o en protagonistes de contes de fades. I és això que fa l’esquerra catalana (ja indistingible de l’espanyola) i previsiblement farà l’extrema dreta quan arribi al poder. La demonització de l’adversari contradiu la idea de societat inclusiva, car la teologia fa molts segles que defineix la salvació com un cordó sanitari que separa els fills de Déu dels fills de les tenebres.
La censura, mare de tots els cordons polítics, és d’origen teològic. De la censura grollera de la dreta s’ha passat a la censura jesuítica de l’esquerra. D’una esquerra convençuda de la seva superioritat moral i que alimenta la il·lusió que la censura és patrimoni de la dreta. Una esquerra que no censura, però decideix qui té el dret de ser escoltat. I, si després de passar pel sedàs encara algú es mostra irreverent, sempre queda el recurs de provocar-lo per que s’arrengleri o opti per la sortida. El puritanisme de l’esquerra incentiva la dissidència i precipita el daltabaix, car, parafrasejant Abraham Lincoln, pots silenciar tothom durant un temps i alguns tot el temps, però no pots silenciar tothom tot el temps. En una democràcia, sempre arriba un dia en què els silenciats alcen la veu i voten tal com pensen.
