Ara sí que entrem en una era que és per complet inèdita. Per si fessin falta exemples, aquí estan els funerals d’Estat d’Isabel II, amb assistència aquest dilluns dels principals mandataris del món, de totes les testes coronades i ex coronades, com la de Joan Carles I. No entendre que aquests són les senyals que es tanca una època i ve un canvi radical seria un error, per més que faci l’efecte que els ‘caps d’urs’ de la política nacional no comprenen, amb l’immobilisme que practiquen, gairebé res.
Haig de confessar-li a vostè que estic ja una mica fastiguejat de tant de fast per a enterrar un passat, gairebé colonial, que no tornarà, ni sota la figura de Carles III ni amb els seus successors en el tron britànic. És clar, com no tornarà l’era de l’emèrit espanyol, ni tantes altres coses a les quals estàvem acostumats: la sobreabundància, la inflació zero i l’ocupació que repuntava alguna cosa malgrat la sempiterna precarietat.
Escric amb les primeres pluges i l’ambient tardorenc, influït pels presagis que unànimement ens parlen de mesos durs, de pessimisme, d’hivern gelat. Hem decidit no escoltar el tronar dels canons, que ens enganxa molt lluny, però no podem evitar les conseqüències que sobre nosaltres té aquesta guerra, falsament llunyana: Putin està guanyant la batalla a Europa, fins i tot la dels serveis d’intel·ligència, i això, si es confirmés, resultaria extremadament greu.
Estat d’agitació
Animat per aquestes sensacions, m’he llançat a preguntar a interlocutors que en teoria tenen informació privilegiada en els laboratoris polítics madrilenys sobre quin és l’estat de la qüestió en aquest marc d’enorme pessimisme, en el qual tot canvia sense que puguem controlar el canvi. Existeix un estat d’agitació en les formacions polítiques espanyoles, tant en les governamentals o pròximes al Govern com en les de l’oposició. Tal com s’analitza avui en els ‘estats majors’ dels partits (nacionals), m’atreviria a constatar que les coses estan com segueixen:
-S’observa una crítica inconfusible a l’interior dels quatre principals partits per com s’estan portant les coses des de ‘les cúpules’. Hi ha un estat d’una certa rebel·lió en les bases més conscients. Fins i tot les enquestes internes de PP i PSOE diuen que és precisa una major transparència sobre quin és la realitat, que cal imposar un esperit de major acostament, d’arribar a pactes no sols sobre el consum energètic, sinó també resoldre d’una vegada el conflicte de la renovació dels jutges i tornar als vells temps en els quals política exterior, i fins a educació i justícia, es consensuaven entre els dos grans partits. Els últims debats parlamentaris, començanto per al ‘cara a cara al Senat entre Sánchez i Feijóo no ha servit sinó per a deteriorar més la imatge del que es diu –i a ‘ells’ no els agrada—‘classe política’.
-la prospectiva no serveix. Pensar en com serà el món en els anys trenta és absurd, perquè ni tan sols hem pogut preveure els últims vint mesos. I ja tenir la gosadia de pronosticar com serà 2050 és absurd, quan ni tan sols es poden preparar uns Pressupostos creïbles per a 2023. El propi concepte d’uns Pressupostos regulant ‘des de dalt’ la vida econòmica ha saltat per l’aire, tals són les sorpreses que cada dia ens dona la conjuntura econòmica europea, que ningú controla.
-Tampoc hi ha manera de pontificar seriosament sobre el que ocorrerà en les eleccions que venen. Ni en la majoria de les autonomies ni en la majoria de les ciutats, així que per a què parlar ja de les generals. Tampoc he detectat seguretat total, ni tan sols en el si del Partit Socialista, en què aquests comicis parlamentaris tindran lloc en la tardor de 2023. Solament el fet que abans tindrà lloc la presidència semestral espanyola de la UE, amb les oportunitats que el president del Govern tindrà per al seu lluïment personal, ofereix alguna garantia que Pedro Sánchez intentarà esgotar fins al final la Legislatura. D’altra banda, que Sánchez es vagi a convertir en el president de la Internacional Socialista, una socialdemocràcia que adquireix perfils massa variats, té una rellevància secundària, creuen en PP i PSOE.
-Però, al temps, consta que l’inquilí de La Moncloa veu els perills de prolongar massa una situació que es deteriora a ulls vista pel malestar econòmic dels ciutadans i per la tensió generada pel propi estat de nervis preelectoral. Qui mantingui la calma en aquestes circumstàncies, qui no posi constantment el crit en el cel, qui no cometi errors en la seva estratègia de comunicació, guanya. Ara, totes les parts, encara que en diferents percentatges, estan cometent aquests errors. Els estrategs, amb alguna excepció en el cas monclovita, recomanen ‘moderació’ als líders.
–Euskadi i Catalunya ja han deixat de ser els ‘grans problemes’, més enllà dels debats ideologitzats de sal gruixuda “per a consum dels mitjans” en tertúlies i en comissions parlamentàries. Ningú creu que puguin, ni tan sols a mitjà termini, reproduir-se situacions com la de fa cinc anys a Catalunya. I insistir en desvaris com que “és ETA la que governa a Espanya” pel fet que el Govern central mantingui relacions amb Bildu, no fa sinó desgastar a qui ho diu, que, per cert, no és solament VOX. Al govern espanyol li agradaria que el PP o les seves terminals insistissin en aquest tòpic, però sembla que els estrategs de Gènova ja no picaran més aquest ham.
-Es va afermant el bipartidisme. Ningú sap el que serà de Podemos ( ni tan sols ho sap Podemos, enfrontat a la incògnita del que pugui donar de si Sumar, de Yolanda Díaz; no gaire, segons les cases d’enquestes) ; el creixement de Vox s’ha detingut, els partits independentistes catalans semblen estar irremissiblement dividits, amb ERC acostant-se ‘de fet’ al govern de Sánchez. I altres formacions “residuals”, com a Ciutadans, només fan que la distància entre la representació parlamentària i la realitat política constitueixin una diferència cada vegada més sideral: avui, el Congrés i el Senat tenen poc a veure amb el que seria la seva composició si se celebressin eleccions ara.
-És necessari un “enfortiment de les institucions”. És precisa una llei de la Corona o similar que garanteixi als espanyols que, com es deia en el començament d’aquest text , estem davant una era aliena a tots els “vicis” de l’anterior, des de la corrupció a la falta de contacte amb la ciutadania. I això ho pensen amb idèntica preocupació tant el PP com el PSOE, que confessen entendre poc el que ve de la mà d’unes noves generacions poc o gens connectades amb els actuals esquemes polítics. I poc afectes, per cert, a una Monarquia tradicional.
–Caldria anar a uns nous pactes de La Moncloa, econòmics i polítics, com els de 1977. Obrir així “una altra transició”, secundant-se en el ‘esperit del 78’ però enlairant cap a fórmules inèdites: Adolfo Suárez, en onze mesos, va donar la volta a l’Estat com a un mitjó, establint les bases de la democràcia. “Per què ara no som capaços de fer una cosa similar?”, es pregunta, textualment, un dels ‘papers’ als quals he tingut accés.
-Si Sánchez i Feijóo són incapaços d’entendre’s i consolidar alguns pactes imprescindibles, el futur polític de tots dos serà curt i agitat. Són bastants els pensadors en els partits que ho admeten, encara que ho confessin en públic amb dificultat. Pot ser que els actuals –se cita especialment a Sánchez– no serveixin per al que ve. A Europa estan mudant moltes cares –vegeu, si no, l’ocorregut diumenge passat en la ‘ socialdemòcrata’ Suècia—, els populismes avancen preocupantment i la unitat contra Putin s’esquerdarà conforme avança l’hivern i el desproveïment energètic sigui perceptible, i fins a angoixant, en les llars. Ho tenen assumit els líders polítics espanyols?
–No hi ha qui contingui la inflació. La pujada de tipus pel Banc Central Europeu pot arribar a ser una mesura equivocada en el sentit de refredar massa l’economia, com va ocórrer en 2008. Però ara serà pitjor. Les poblacions hauran de mentalitzar-se en el sentit que estem en una economia de guerra amb totes les seves ombrívoles conseqüències, i no solament davant les urnes.
Òbviament, la conversió en decàleg i la síntesi d’aquestes reflexions són de l’autor d’aquest article. Però la perplexitat i incertesa que aquests deu punts reflecteixen els correspon a ‘ells’. Aquí ho reflecteixo perquè ’ells’ són conscients, em sembla, que això no pot seguir així molt més temps. Però no semblen saber cap a quins camins cal avançar.
4
1
