L’aparició de l’informe PISA sobre l’eficiència del sistema educatiu ha generat entre nosaltres una veritable allau d’opinions, articles, declaracions, manifestos, comentaris, desmentiments i desqualificacions. Em falta competència en la matèria per afegir la meva a totes aquestes opinions, però sí que em permeto comentar els comentaris, perquè crec que ens donen en el seu conjunt pistes sobre una característica rellevant del nostre país, avui, i que podríem definir d’entrada com la seva tendència a l’aïllacionisme. Dels molts comentaris que he llegit, un lector en pot treure la impressió –falsa– que l’informe PISA només parla de Catalunya. Que només ressalta els retrocessos i les mancances del sistema escolar a Catalunya. Quan el titular arreu de l’informe PISA és que totes les societats del nostre entorn, incloses algunes de les que havien considerat històricament un referent positiu, han experimentat un retrocés molt fort que posa en qüestió el seu model. Constatar això d’entrada no és apuntar-se al “mal de molt, consol de pocs”. El mal de molts no és consol de ningú. Però veure on es produeix i on no es produeix el retrocés ajuda sens dubte al diagnòstic del problema: pots mirar quins defectes comparteixes amb tots els altres que retrocedeixen i quines virtuts no comparteixes amb aquells que avancen. Certament, Catalunya baixa més que ningú. Llavors la comparació ens pot ajudar a detectar en quins defectes excel·lim més que ningú altre o quins tenim d’específics que ens fan situar a la cua de la cua.
Deixo de banda aquelles opinions que es dedicaven a matar el missatger. Venien a dir que això de l’informe PISA no ens ha de preocupar perquè mesura –amb perspectiva neoliberal, naturalment– coses com si els alumnes saben llegir, escriure i fer números, quan els veritables objectius de la nostra escola són fer alumnes feliços, equilibrats, solidaris, pacífics, cívics, i amb un criteri propi sobre totes les coses. Ho deixo de banda perquè em temo que si hi hagués un informe PISA per mesurar el nostre èxit en aquests altres objectius alternatius no hi sortiríem gaire millor considerats. En la resta dels comentaris sobre l’informe m’han semblat absolutament majoritaris els qui el fan servir com a munició per a debats polítics, ideològics, gremials, laborals i fins i tot religiosos absolutament locals i en la major part dels casos preexistents. Causes locals per a problemes locals. I l’informe com a arma per criticar, desacreditar, reivindicar les pròpies posicions de tota la vida. Què està passant a Europa, per què tots reculem? És irrellevant. La pregunta és que està passant aquí. I, si resulta que passa el mateix que a França o a Finlàndia o a Alemanya, és purament casual. No es participa en una reflexió general. Es participa en una baralla local. I en una part ho és, certament. Però forma part d’un problema global, si més no a Europa. Ha d’haver-hi solucions locals als problemes locals. Pero sobretot hi ha causes –i hi ha d’haver solucions– generals a uns problemes generals.
No he pogut fer el seguiment dels debats a la resta dels països europeus després de l’informe PISA. A tots, això sí, els titulars han estat de decepció i d’alarma. Com aquí. Però em fa l’efecte que aquí n’hem parlat més que enlloc. He seguit el debat a França, una mica, i no m’ha semblat tan extens com aquí. No se n’ha parlat tant, però em fa l’efecte que se n’han dit més coses. Més variades i més contradictòries. Aquí n’hem parlat molt, però hi ha coses que hem quedat que no es poden dir. Discussions de fons que ens hem negat a plantejar-nos. Quan el govern de la Generalitat va insinuar que potser hi havia una relació entre els problemes del sector educatiu i el volum de la immigració –quan hi ha dos fets simultanis no sembla forassenyat preguntar-se si poden tenir alguna relació- el PP va saltar dient que això era xenofòbia. El PP! Mentrestant, he llegit a França articles assenyats d’autors experts i gens sospitosos de xenofòbia que han dit que una de les variables a considerar a l’hora de fer el diagnòstic és el pes de la immigració. No es tracta de culpabilitzar ningú, sinó d’entendre les coses. I per entendre les coses, com més elements posen a l’analítica, millor. Els metges, per diagnosticar, ho volen saber tot del pacient. Després ja veurem quines dades de l’analítica són significatives i quines no. Però aquí expulsem algunes hipòtesis del diagnòstic per inconvenients abans de demostrar que són equivocades. I neguem elements a l’anàlisi abans de saber si són o no significatius perquè ens incomoden ideològicament. Així és més difícil fer un bon diagnòstic i, per tant, proposar una bona teràpia. O com a mínima una teràpia, ja veurem si bona a dolenta, però millor que no fer-ne cap. Potser aquesta limitació del debat i aquesta dificultat en el diagnòstic participen en el fet que el problema general aquí el visquem agreujat, en la banda alta.
Deia al començament que aquesta tendència d’una part important dels comentaris que s’han fet a casa nostra sobre l’informe PISA –no pas tots, per descomptat- em semblen el símptoma d’un problema més gran, que abraça molts altres temes: una tendència accelerada a l’aïllacionisme. Contradient la tradició del catalanisme, se’ns ha encomanat aquest vici hispànic i hem sortit a fora a buscar només allò que ens ha semblat reciclable per a les nostres confrontacions internes, siguin les que siguin. Hem passat de creure que el món ens mirava a deixar de mirar el món o a mirar-lo selectivament per agafar-ne només al que ens ha convingut en lògica interna. Els debats universals els hem reduït a petites confrontacions locals. Qualsevol reflexió geoestratègica ens sona a xinès. Qualsevol referència a quins són els nostres interessos al món, una inconveniència. Els posicionaments en política exterior han esdevingut una derivada dels posicionaments en política interior. Dels conflictes internacionals només ens han interessat aquells que podíem fer servir com a banderes en els nostres propis conflictes, i llavors no cal ni voler-ne saber ni voler-los entendre, com més simplificats i esquemàtics millor, mentre serveixin per a les arengues i la mobilització dels propis. I les opinions i les dades que no quadren, desqualificades, no existeixen. Per això ens serveix Gaza, però no el Nagorno Karabakh ni la qüestió armènia ni l’avenç del jihadisme en el Sahel ni les derives populistes a l’Amèrica Llatina, tot i que són qüestions que ens afecten i ens afectaran. Massa complicades. Massa difícils de traduir a les nostres batalles.
Quan parlo d’aïllacionisme no parlo només de les nostres institucions, que també. Parlo del conjunt de la societat o d’una part majoritària ja no sé si de l’opinió pública o de l’opinió publicada. Que hàgim parlat de l’informe PISA com si fos només un problema que afecta Catalunya, buscant solucions i culpables només en clau catalana, fent-lo servir com un garrot per anar-nos clavant trompades entre nosaltres, que hàgim decidit que les coses no es poden dir quan ens semblen inconvenients a risc de fallar en els diagnòstics i no saber quines teràpies aplicar, em sembla només una expressió d’un problema més general. Som en el món. I en el que ens passa i en el que ens pugui passar hi pesarà el que passi al món. Aïllar-se és amagar-se darrere del dit gros.
