Plou i mirem al cel. És un acte reflex. Venim del Llobregat i sabem que l’aigua pot fer molt mal. El Llobregat, escardalenc, nyicris i inofensiu, quan diu prou, diu prou. Ho va demostrar el 62, el 71, el 83 i encara una altra vegada el juny del 2000. Ara, però, la devastació ha tocat al País Valencià.
Aquests dies és inevitable. El dolor ens fa reviure les imatges de les riuades de Terrassa i de Rubí de l’any 62, on l’aiguat va fer mil morts. Va ser una negra nit de quan no hi havia ni satèl·lits ni mòbils ni alertes. Ara, però, seixanta-dos anys després, novament, aigua i patiment a prop de casa.
Pensem-hi. La matèria primera d’un aiguat és la pluja. Mani qui mani, no podem decidir ni el quan, ni el com, ni l’on plourà. Ara bé, la DANA d’aquest octubre ens recorda dues grans veritats. Una, que la naturalesa és qui ha provocat el desastre. I segona, que és la mà humana qui l’ha amplificat fins a la devastació.
Ens posem davant el mirall i hi trobem dècades de negligència en la planificació urbanística i, també, la irresponsabilitat del govern valencià. De fet, la ineficàcia exhibida abans i després del patac d’aigua passaran a la història. Un còctel letal. Caos i improvisació, i la conclusió que les coses s’han fet molt malament.
Potser és hora de començar a parlar de les causes -les profundes- del que ha passat. Fa mesos que el catalanisme clama que l’Espanya política necessita ètica i veritat. El quilòmetre zero del que ha passat és haver normalitzat la mentida i el no-res com a forma de vida. A l’estat hi ha més clavegueres que respecte. És un estat trampós, avesat a potinejar jutjats, normes i lleis, i, naturalment, mai no passa res. Els drets polítics, parlar de respecte i de llibertats, és una nosa, i els debats es perden en una teranyina de mitges veritats, tramposa, buida, cíclica, plena de no res…
Fa massa que l’Espanya política s’ha allunyat del debat seriós. Els partits d’estat viuen pendents dels likes, de generar titulars cridaners i vídeos tramposos a YouTube. Visca el gran fangar. “Què carai ens importa la veritat!”, criden els uns i els altres. Avui PP i PSOE viuen en el terrat de ‘West Side Story‘, fanfarrons i esventats protegits per l’absurd i, aleshores, clar, de tant badar, un dia l’estat no està a l’altura i fa figa.
A València, la corrupció popular -Zaplana & cia- també explica moltes coses. La corrupció és tòxica, desdibuixa els límits del que està bé o malament. És quan la cosa pública es degrada fins a convertir les Corts o el govern en la casa gran de la frivolitat. Ara, però, que la bombolla de la futilesa ha esclatat, tot són laments i de cop tot ens fa mal. Amb els carrers enfangats, s’ha escampat arreu un dolor que no ens l’acabarem mai, i aquest dolor té més perquès.
L’han feta molt grossa. Quan un govern nega la seva cultura i, per exemple, no sap defensar les subscripcions del ‘Cavall Fort’ a la biblioteca de Borriana -que és una anècdota-, aleshores és quan els científics i la ciència fan nosa. La cultura de l’absurd ho amara tot, com la salabror davant de mar. És quan la pulcritud, el rigor i la veritat fan nosa.
No cal entrar en gaires detalls, però cal obrir els ulls. Centenars de morts i milers de desapareguts. Parlem de no voler l’ajuda de bombers i de professionals de Catalunya, del País Basc, de Navarra, en un moment d’urgència… també estem parlant d’això. Per què? Com és possible tanta indecència?
Quan una societat no distingeix entre protegir la vida i les foteses de cada dia, tenim una societat absurda i d’una lleugera insuportables. I sí -oi tant que sí-, una cosa porta l’altra. Quan vius en un nyap relatiu i insubstancial, arriba un dia que no envies l’alerta que has d’enviar -tot i saber que cauran 400 litres per metre quadrat. És el dia que t’has cregut que, com sempre, no passarà res i, que si passa, ja mentiràs.
La lliçó és clara. Sentit d’estat i transcendència en cada decisió. Al centre, les persones, però sempre veritat, democràcia i ànima. Sí, necessitem política i institucions amb ànima. No és dir-ho, és fer-ho. Deixeu-vos de sermons i profecies. Política? Clar que sí, més que mai. Però política autèntica, seriosa i útil. Sense veritat ni democràcia, la gestió només pot ser frívola, absurda i perillosa. Ara ja ho sabem: la lleugeresa i la mentida poden ser dolorosament perilloses. Fugim-ne.
