La convocatòria d’eleccions a les Corts espanyoles ha tornat a ser el toc de xiulet per redirigir la dinàmica de la política catalana. En pocs dies hem assistit a un nou joc de cadires al govern autonòmic, a la proliferació d’articles i diverses intervencions als mitjans per part d’acòlits processistes cridant a les urnes i un nou intent de revifar la més que magrejada fórmula de Junts pel Sí. Val a dir que gran part d’aquestes giragonses han sigut provocades per una nova variable que els partits processistes no havien pas albirat: l’abstenció. Capficats en la rutina d’alimentar un discurs buit i de viure acomodats en un col·laboracionisme protestant, s’han vist sorpresos per la pèrdua de poder mobilitzador davant d’una abstenció sense precedents en l’independentisme.
Les eleccions municipals els han permès copsar que el vot sobiranista comença a tenir un preu, fet que significa que el carrer comença a guanyar de nou la quota de poder que li pertany en un sistema democràtic. I és que, fins ara, podríem dir que l’independentisme ha patit els efectes de ser un elefant amb la pota encadenada a una estaca: tot i tenir la força sobrada per deslliurar-se’n, havia quedat atrapat en la barrera psicològica de no ser-ne capaç. Haver patit durant gairebé sis anys els efectes de la repressió – espanyola i col·laboracionista. I el xantatge emocional com a principal recurs electoral
ha tingut uns efectes profunds sobre la consciència col·lectiva de l’independentisme i l’ha encadenat a la idea autoinculcada que era dèbil i que estava desprotegit i humiliat. Això no obstant, i tot i que uns diguin que l’abstenció pot tenir tan sols un moment de fama durant la nit electoral, el cert és que tots aquests votants que no van trepitjar un col·legi electoral el passat 28-M han fet tremolar els fonaments de la farsa processista. El seu monopoli comença a patir un punt d’inflexió.
És per això que aprofitar ara aquesta embranzida i extrapolar l’abstenció a unes eleccions espanyoles col·locaria els partits processistes en una situació propera a l’escac i mat. El fet de participar en una votació la legitima implícitament, encara que sigui amb un vot en blanc o nul, ja que el sistema comptabilitza totes aquelles persones que s’han sentit interpel·lades per la convocatòria electoral. Preguntem-nos quin és el sentit de sentir-nos cridats a unes urnes espanyoles de la mà de qui fa pocs anys pregonava la creació de les estructures d’un nou estat.
Legitimar el processisme en aquestes eleccions és caure novament en el parany que alimenta la seva realitat paral·lela, la de viure d’esquena al país i allargar la mà i la butxaca a Madrid. Tinguem-ho present: són eleccions espanyoles, són escons espanyols, són sous espanyols. Cap opció política veritablement independentista destinaria recursos a continuar pagant-li la festa a un estat repressor. La independència es declara i guanya dins l’estat que vol autodeterminar-se, no facilitant la governabilitat de l’estat del qual es vol alliberar. Si el 23-J l’abstenció es converteix en massiva, l’independentisme demostrarà un empoderament sòlid amb el qual posarà el peu al coll de la classe política catalana, alhora que permetrà l’aflorament de noves alternatives que puguin vehicular aquest gir de guió.
Un cop superada la barrera de reconèixer que podem viure sense la seva tutela, que no els devem res i que podem demostrar-ho quedant-nos a casa, serà llavors hora de tornar als carrers. Un cop arrencada aquesta estaca, la força d’un elefant desbocat és imparable. Al cap i a la fi, ells només es tenen a si mateixos i els bancs, però nosaltres ens tenim a tots i d’aquí rau precisament la seva por.
40
1
