En les magnífiques lliçons sobre literatura i pensament que va recollir en el llibre “En el castell de Barbablava”, George Steiner subratllava la importància que va tenir el concepte d’ennui en la literatura europea del segle XIX. Un terme que podríem traduir per avorriment, però potser d’una manera més transcendent i profunda per tedi. En un segle XIX on les condicions de vida a Europa anaven millorant considerablement, on avançaven les ciències, on es respirava una pau relativa –sobretot en comparació amb els segles anteriors i, vist des d’ara, també amb el posterior-, els poetes i els intel·lectuals se senten presoners d’una societat burgesa i previsible, presentada sovint com una mena de balneari, força tranquil·la i sovint benestant, i moguts en part per l’herència de la passió romàntica s’hi revolten, fins a arribar a afirmar “més val l’horror que el tedi”.
Amb aquest rebuig del tedi i amb aquest afany de trobar alguna cosa que el sacsegi o el trenqui, la literatura –i alguns discursos polítics- comencen a cridar a aquells en qui posen les esperances que tot ho destrueixin, encara que ho facin a través de l’horror. Sovint ho fan amb creacions literàries extraordinàries, formidables, bellíssimes. En altres casos, no tant. Baudelaire busca les flors poètiques en el mal. En una Espanya que no és del tot Europa, però que en part ho voldria ser, Espronceda canta al pirata i al cosac del desert que pot fer una sangrienta charca dels camps ben conreats d’Europa. Kavavis escriu “Esperant els bàrbars” que han de destruir la ciutat clàssica, per acabar lamentat, quan no arriben: “I ara que serà de nosaltres sense els bàrbars? Aquesta gent alguna cosa bé resolia”. Madame Bovary –i Ana Karenina i la Regenta i la Mila de “Solitud” i la Luisa d’”O primo Basilio”-, moguda pel tedi matrimonial al costat d’un metge de províncies encarnació de la societat burgesa, del balneari, busca un amant fantasiós i amoral, encara que sigui un penques. Paul Gauguin se’n va als mars del sud i Van Gogh a una encara exòtica Provença. En tots els casos, hi ha una mateixa remor de fons, que és la que destaca George Steiner en el seu assaig: que vinguin els cosacs, els pirates, els aventurers i trenquin aquesta monotonia avorrida de balneari. Que vinguin els bàrbars, encara que ho hagin de destruir tot, perquè acabaran amb aquest tedi pacífic i benestant, però insuportablement previsible.
Aquest esperit del segle XIX, que genera alguna de les millors obres d’art de la història de la humanitat, té, però, una pega: si crides a l’horror, l’horror arriba. Si creu que el desitges, acaba venint. A partir de la carnisseria enorme de la guerra del 1914, Europa entra en una primera meitat del segle XX on l’horror campa pel món i el tedi ha desaparegut absolutament del panorama. És el segle del lager i del gulag, d’Auschwitz i de Katyn, d’Hiroshima i Nagsaki, de la platja d’Argelers i del Camp de la Bota. Si crides als bàrbars, els bàrbars arriben. O t’adones que ja eren dins i no ho sabies. I que cridats es desperten. Alejandro Lerroux, molt abans de ser president del govern més de dretes de la República i de liderar la repressió sagnant del moviment obrer a Astúries i del catalanista a Catalunya, ja oferia els seus bàrbars per aquest paper de destrucció, l’any 1906: “Jóvenes bárbaros de hoy, entrad a saco en la civilización decadente y miserable de este país sin ventura, destruid sus templos, acabad con sus dioses, alzad el velo a las novicias y elevadlas a la sagrada categoría de madres para virilizar la especie”. El bàrbar mascle i violent que havia cantat Espronceda i reclamat el personatge de Kavafis que havia de sacsejar un occident tediós i esmorteït. Abans l’horror que el tedi, deien. Fins que va venir l’horror. Si el segle XIX el gran tema era el rebuig a l’ennui del balneari, encara que fos al preu de cridar l’horror, el gran tema del segle XX, després de l’esclat màxim de l’horror, va ser l’enyorança del jardí perdut, destruït per la catàstrofe: el jardí dels Finzi Contini, el jardí dels cinc arbres de Salvador Espriu, el jardí tancat de Mercè Rodoreda, l’Empordà d’abans de la guerra de Josep Pla, l’Europa anterior a la gran guerra evocada per Zweig com el món d’ahir… Encara que el jardí pugui ser una mica avorrit.
Europa, el món occidental, han viscut des del final de la segona gran guerra un temps de prosperitat creixent, de pau relativa, de creació de l’estat del benestar, que en certes coses s’assembla –i millora fins i tot- el clima d’aquell segle XIX europeu. No pas perfecte, però certament millor que el període terrible immediatament anterior. I de vegades fa la sensació que aquest món occidental, com el del segle XIX, i també d’una manera destacable a Catalunya, va sentir també a partir d’un cert moment i sent cada vegada més aquest impuls autodestructiu, nihilista, que neix del rebuig al tedi del seu relatiu benestar, de la seva relativa pau, i té la temptació de tornar a demanar a crits que alguna cosa, encara que tingui el rostre del mal, trenqui aquesta nova forma d’ennui, allò que Lerroux anomenava una “civilización decadente y miserable” i com ell deia desitjar que destrueixi els fonaments. Que es torni a cridar com en el segle XIX “Abans l’horror que el tedi”. Sense haver après de la història, perquè de la història mai no se n’acaba d’aprendre, que l’horror, quan el crides, arriba.
