“A vegades veig morts. Ells veuen el que volen veure, no saben que estan morts”. Cada vegada som més els que ens sentim com el nen de la pel·lícula “El sisè sentit”.
Ens movem entre ànimes en pena, que vagaregen per la realitat sense saber qui són, on van o què hi fan aquí. Ocupen un espai fantasmagòric, no se’n van ni es queden, diuen i fan coses que ja no tenen sentit i esperen, hem de suposar, que els fem una mica de cas o fins i tot que ens quedem bocabadats quan sentim alguna d’aquestes frases buides, retòriques, que ens animen a continuar avançant cap a la victòria final.
El Consell de la República és un d’aquests cadàvers ambulants que bloquegen l’espai indepe i el catalanisme en general, però no pas l’únic. Waterloo també entraria en aquesta categoria, la de carpetes que cal tancar i desar amb més o menys dolor, però sense manies,
La llista podria ser encara més llarga, cadascú podria posar-hi o treure ingredients. I més o menys hi coincidiríem una majoria, sense mala llet, sense derrotisme, però també amb el realisme cru que demanen els canvis històrics. Són coses, organitzacions, maneres de fer, idees i persones que ja fa molt de temps que no van enlloc i que ocupen espais ja inútils, llocs on potser podrien néixer i arrelar coses noves.
Podrien haver servit de molt, admetem-ho amb generositat, però ja no serveixen. La campanya electoral del Consell de la República és un exemple de manual. Clar que podem i hem de reconèixer i agrair la bona fe, el voluntarisme, les ganes de fer feina i obrir nous camins. Però, per molt que costi acceptar-ho, el seu temps ha passat. I això no se soluciona portant-lo a Suïssa ni posant o traient aquest o l’altre. Es tracta d’un negoci en liquidació per fallida i allargar la seva agonia no portarà enlloc ni generarà cap estratègia guanyadora ni fulls de ruta miraculosos. Ja n’hi ha prou d’aquesta comèdia i de tantes altres.
El diagnòstic sobre el que va passar ja el tenim clar fa temps, i sí, maleïdes siguin totes aquelles estafes i covardies del mes d’octubre, totes les fugides cap endavant i totes les traïcions, que no van ser pas poques. La nostàlgia sobre el que hauria pogut ser ja no dona per a més. Les ganivetades i les empentes només ens enfonsen en la misèria d’aquests anys de repressió i de frustració. Insistir en els mateixos errors o fracassos només ens portarà a repetir-los i a la irrellevància. Enganyar-se sobre la determinació brutal de l’estat o sobre les bondats de la Unió Europea ens conduirà a precipicis pels quals ja vam caure.
És evident que cal un reset, de dalt a baix, i que no hi ha ningú creïble, prou digne de confiança, per prémer el botó.
De la mateixa manera, també és evident que van apareixent dinàmiques noves, com la ferma defensa de la llengua, un camp en el qual estem reaccionant i recuperant un orgull massa temps perdut. O les protestes pageses, que en general no importen gens ni mica ni a la política ni als urbanites, però que tenen un potencial interessant, si els pagesos aguanten i tenen visió de país, no només de pagesia o de supervivència. O el drama de l’habitatge, que acabarà en un esclat social com una casa, per molts jocs de mans i maniobres que vulguin despistar-nos. O les immigracions descontrolades i mal gestionades, que empobreixen l’economia, la feina i l’ànima del país. O el colonialisme extractiu, cada vegada més evident i més indignant.
Aquests són alguns dels fronts que tenen un potencial transformador, allò que en els vells temps es coneixia com una presa de consciència, és a dir, el moment que t’adones que t’estan prenent el pèl i faltant el respecte.
Per altra banda, no tot han estat derrotes. L’independentisme ha passat, en pocs anys, de ser anecdòtic a representar un terç del país, que no és cap broma. La independència ha passat de ser impensable a esdevenir un projecte dificilíssim, sí, però no impossible. Hem après moltes coses, algunes a garrotades, i sobretot hem redescobert que podem ser un país viable en un món en transformació, si sabem trobar les tecles que cal tocar.
I d’això va aquest moment, precisament, de tocar les tecles adequades. De jubilar el vell piano i els vells pianistes que sempre toquen la mateixa melodia, la que els convé a ells per anar tirant. De no caure en les trampes de tots els espavilats i manipuladors que només busquen la seva pròpia supervivència, a qualsevol preu. I de deixar de veure fantasmes, morts, esperits, que no volen saber que el seu temps ja ha passat. Honorem-los, reconeguem-los, sí, però apartem-los, perquè si no els morts serem tots nosaltres.
