L’Audiència Nacional ha fet una passa esperada: seure a la banqueta l’advocat Gonzalo Boye. Ho fa després d’una instrucció més que dubtosa, una prova reconstruïda i l’actuació d’un fiscal, que, pel que pugui passar, és l’enviat a la Fiscalia europea per part del Regne d’Espanya. Hi ha àudios i documents al sumari curiosos, llibertats de testimonis incriminatoris claus amb càrrecs i condemnes importants, papers que es van incorporar tard al sumari amb sorpresa fins i tot de la secretaria del jutjat instructor, dos robatoris al seu despatx professional i la participació professional de Boye, que en el seu dia ja va ser fiscalitzada dues vegades per la justícia.
És curiós, perquè el judici per blanqueig al qual se’l sotmetrà, comença a finals de novembre. Una coincidència amb el termini raonable en el qual es trobarà debat al Tribunal Constitucional sobre l’aplicació de l’amnistia per un dels seus clients més destacats, el president a l’exili Carles Puigdemont. Les coincidències de part de la justícia espanyola amb l’agenda política comencen a ser altament preocupants i sospitoses. I no només les coincidències amb el temps sinó amb els noms.
Com si no n’hi hagués prou amb una pressió d’aquest calibre, el jutge Aguirre, l’ha incorporat en la darrera causa oberta i, que tot apunta que serà secreta en pocs dies, de la gastadíssima trama russa del Procés per traïció. Un cas que fins i tot, Manuel García Castellón, un magistrat poc procliu a ser comprensiu amb l’independentisme va tancar com la va obrir, en secret. De fet, sospito que el CNI el devia advertir que, en aquells temps -encara no s’havia declarat la guerra d’Ucraïna- amb els russos, no era recomanable fer ximpleries. Un sumari, els dels russos, que no s’aguanta per enlloc, ridícul, prospectiu i indecent que esberla el principi de màxima confiança i autoritat que ha de tenir la magistratura.
Russos i blanqueig. El paquet és artilleria pesant. No s’hi posen per poc. L’entramat rus té tant gruix com el gran caso del Bacalao dels extraordinaris Mortadel·lo i Filemó. No deixa de ser una opereta permesa pel Consell General del Poder Judicial. El blanqueig és un senyal del poder de l’Estat, aprofitar un exercici professional, com n’hi ha a centenars, per fer aparèixer un testimoni que, a canvi d’una sobtada llibertat, implica al defensor de l’enemic públic número 1. Estic convençut que tot això li passa simplement perquè és l’advocat de qui és. La resta, literatura. No és res desconegut, és aplicar el conegut a por él. Una fórmula que, per cert, ha estat amnistiada, gràcies a una llei a la qual Boye hi ha participat de manera important. Res de nou.
