Quan escoltes les tertúlies dels mitjans nacionals (madrilenys) sorprèn la relativament escassa rellevància informativa donada a la notícia que Salvador Illa va retirar els Pressupostos catalans: tots els comentaristes lliguen aquest pas a una petició de La Moncloa perquè aquests pressupostos, jutjats poc equitatius en bona part d’Espanya, no compliquin encara més la carrera de la vicepresidenta i ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, cap a la presidència de la Junta andalusa. Cal admetre que el president de la Generalitat té un molt escàs protagonisme, en general, en els mitjans de la Villa y Corte. El gran protagonista, quan de polítics catalans es parla, és Gabriel Rufián, sense cap mena de dubte.
La notícia que Rufián realitzarà un acte a Barcelona el 9 d’abril juntament amb la dirigent de Podemos Irene Montero ha provocat un autèntic sisme tant en mitjans governamentals com en els situats a l’esquerra del PSOE. Les enquestes que he anat coneixent valoren al portaveu d’Esquerra en el Congrés dels Diputats com la figura més apta i més desitjable per a liderar aquesta ‘esquerra de l’esquerra’, per sobre de la ja retirada Yolanda Díaz, de l’andalús Maíllo o de qualsevol dels ministres de Sumar o de Más País. O per sobre del líder de Comissions Obreres, Unai Sordo, que també ‘sona’ en les tertúlies com a possible ‘cap de cartell’, encara que ell diu rebutjar aquesta hipòtesi.
La ’xerrada’ que Rufián va mantenir el passat 18 de febrer en un abarrotat local públic madrileny amb el ‘dirigent alternatiu’ de Más Madrid Emilio Delgado a penes va tenir conseqüències pràctiques, però va mostrar quant renou hi ha en aquest espai polític. I l’anunciada trobada que mantindrà amb Irene Montero ja ha aixecat muntanyes d’especulacions, al marge que el mateix Rufián, que és persona bé vista pel Govern de Pedro Sánchez, hagi advertit de què es tracta d’una ‘mera conversa pública’ entre tots dos, aparentment sense majors ambicions. Veurem.
Ocorre que, malgrat el dens que està el panorama internacional (i, com a conseqüència, l’econòmic), els cenacles i tertúlies madrilenyes continuen gaudint amb les escaramusses partidàries: les baralles internes en Vox acaparen a vegades gairebé tant espai en els mitjans com alguns episodis de la guerra contra l’Iran, i no diguem ja el procés de ‘reconstrucció’, o el que fos, de l’esquerra més enllà del PSOE. Perquè tots intueixen que aquest procés, per a bé o potser per a mal, influirà en el partit governant, sotmès a grans tensions i absolutament aprensiu davant el que pugui resultar de les eleccions andaluses: ningú dona un euro per la supervivència política de la vicepresidenta, ministra d’Hisenda i sotssecretària general del PSOE María Jesús Montero, i la seva caiguda provocarà, no n’hi ha dubte, esquerdes en el sòl de La Moncloa, que sempre ha estat el seu refugi.
De moment, tot fa esperar una important ‘moguda’ política després de les vacances de setmana santa, si no fins i tot abans. En primer lloc, la necessària substitució de María Jesús Montero en el Govern per a proclamar-se oficialment candidata en les eleccions andaluses deuria, en bona lògica, propiciar una important remodelació en un Govern ‘cremat’ en més d’un Ministeri; després, tot apunta al fet que PP i Vox arribaran a alguna mena d’acord per a governar en les autonomies on puguin fer-lo. Per fi, el procés de reconstrucció de l’esquerra radical ens farà viure capítols avui impensats, de la mà o no de Rufián.
I també en el PSOE-PSC cal esperar algun moviment en el tauler d’escacs, a més d’aquestes ‘mesures d’urgència’ que aquest divendres exposarà el Govern per a pal·liar les conseqüències, potencialment molt dures, de la guerra amb l’Iran. Tothom sap que Illa, que insisteixo que és un home que passa bastant desapercebut en la gàbia de grills de Madrid, podria exercir un paper crucial en el futur del socialisme una vegada que Sánchez cedeixi el pas, la qual cosa podria ocórrer (o no, clar) abans del que molts en l’entramat monclovita –i potser ell mateix– pensen.
Però el cert és que, en el bulliciós Madrid, Rufián acapara avui més atencions que el president de la Generalitat. El portaveu d’ERC s’ha convertit en hoste de totes les tertúlies, trobades de periodistes i dels salons socials. Què serà de Rufián? Jo crec que aquí hi ha més soroll que nous, que diuen els castissos, però qui sap. I què serà d’Illa? Si em permet aventurar una opinió personal, l’hermètic molt honorable presiedent de la Generalitat té davant sí un futur poc predictible encara, però té futur després del seu pas per la plaça de Sant Jaume. I això, encara que aquests cenacles i tertúlies madrilenyes no li obrin de bat a bat les portes dels seus salons, a vegades tan curts de vista. Massa ‘sanchista’, diuen. També aquí ja veurem.
